“A casa comentem els dubtes que ens sorgeixen a classe”

Dolors Girbau té 62 anys i estudia ciències de la salut a la Universitat de l’Experiència de la Universitat de Barcelona amb el seu fill de 20 anys, Xavier Gómez

 

Dolors Girbau té 62 anys i estudia ciències de la salut a la Universitat de l’Experiència de la Universitat de Barcelona (UB), un programa adreçat a persones de més de 55 anys que volen estudiar.

Dins d’aquest programa, la Dolors havia de triar assignatures optatives d’entre diversos graus. De manera que, aconsellada pel seu fill de 20 anys, Xavier Gómez, les va triar d’entre l’oferta del grau que cursa ell. El Xavier estudia tercer d’infermeria a la mateixa universitat que la seva mare, la UB. Tot i que tenien la possibilitat de fer les mateixes assignatures, la Dolors ha procurat no escollir aquelles en les quals pogués coincidir a classe amb el seu fill: “Vaig pensar que el podria atabalar una mica trobar la mare també a la universitat”, explica. Finalment no han hagut de trobar-se a les aules però sí als passadissos. “Tampoc no ens trobem mai al bar”, apunten tots dos rient. De tota manera, hi ha assignatures que fan tots dos però en horaris diferents. “Així de vegades a casa parlem del que hem fet a classe”, explica la Dolors. “Comentem els dubtes”, afegeix el Xavier.

La Dolors es va graduar en turisme quan era jove i va treballar durant 40 anys en aquest sector, però quan l’empresa en què treballava va tancar les oficines que tenia a Barcelona, es va trobar amb 60 anys i sense feina. Ella encara tenia ganes de fer coses, i va considerar que era un bon moment per tornar a estudiar.

Estudiar per plaer

Els alumnes de la Universitat de l’Experiència no tenen exàmens i si estudien ho fan per plaer, perquè el que compta són les ganes d’aprendre. La Dolors ho té clar, va a classe a gaudir. “La gent que estem cursant aquest programa ho fem com una cosa lúdica”, afirma. Tot i que, de vegades, quan un tema li interessa molt li agrada imprimir-se’n els apunts. “I com que no sap com va el tema de la copisteria l’hi faig jo”, apunta el Xavier, que l’ajuda en tot el que pot. De fet, l’ha assessorat des de bon principi. “Si vaig triar la branca de ciències de la salut va ser pel Xavier, perquè vaig pensar que ell em podria aconsellar”, diu la Dolors. I així va ser: “La primera assignatura que va fer l’hi vaig recomanar jo”, recorda el Xavier. Era una assignatura de psicologia que ell ja havia fet l’any anterior i, com que sabia que a la seva mare li interessava aquest àmbit i, a més a més, la professora que la impartia li havia agradat, li va suggerir que la fes. Ella, refiant-se del seu fill, es va matricular sense pensar-s’ho.

Tot i que més d’un dia van junts cap a classe, allà no es veuen gaire. Però si es donés el cas que coincidissin a la mateixa aula, a en Xavier no li faria res: “Seria graciós, però com que som tanta gent a classe realment no tindria importància”.

A més, tots dos comenten que els alumnes ja estan acostumats a veure gent gran a les aules i no els sembla estrany. “De vegades faig classe amb companys seus”, comenta el Xavier.

Si coincidissin, creu que els amics que han estat a casa seva i han conegut la seva mare segurament la reconeixerien, però no pretén evitar que sàpiguen que són mare i fill. I la Dolors, encara menys: “Jo estaria encantada”. Però afegeix que entén que per a ell podria arribar a ser una mica incòmode.