ADDICCIONS

El boom de les cases de joc dispara la ludopatia juvenil a Madrid

Els locals s’han multiplicat per set a la ciutat i ja s’han organitzat les primeres protestes veïnals

La majoria de les portes d’entrada de les cases d’apostes són de vidres foscos, no es veu l’interior, en contrast amb els llums que fan pampallugues amb el nom del local o, en el cas del Nevada, al carrer Bravo Murillo de Madrid, també amb la cara del Joker alternat-se amb una ruleta en una pantalla. Per davant d’aquesta casa, i de les quinze més que hi ha en els dos quilòmetres que fa el carrer amb més locals d’aquesta mena de la ciutat, es van manifestar diumenge passat unes 2.000 persones contra l’auge d’un negoci que creix sobretot als barris més pobres. L’any 2013 hi havia 14 cases d’apostes a Madrid i ara n’hi ha 103. Set vegades més. El fenomen coincideix amb l’augment de la ludopatia, sobretot entre els més joves.

La llei del joc estatal del 2011, que pretenia regular el buit legal i que les cases d’apostes paguin impostos a Espanya, va obrir la porta a la proliferació d’aquests locals. L’adjudicació de llicències és competència de les comunitats. Andalusia encapçala la llista amb 834 locals autoritzats per al joc, però no en permet més, i la Comunitat de Madrid la segueix amb 670, incloent-hi casinos i sales de bingo. Són les comunitats que tenen, de llarg, l’índex de jugadors autoprohibits més alt, és a dir, els que segueixen teràpia i decideixen entrar en un registre estatal que els impedeixi jugar als locals i portals web de joc. Un 27,31% dels 43.796 autoprohibits d’Espanya resideixen a Andalusia i un 17,96% a Madrid, mentre que a Catalunya només se’n concentren un 7,76% justament en un context de limitació de cases de joc: des de fa anys es mantenen en 211.

En alguns dels locals de Madrid fa olor de vainilla o altres aromes dolces, com als gimnasos i botigues de roba on volen que hi tornis, i l’accés és lliure però els treballadors comproven amb el DNI que siguis major d’edat i que no siguis al registre d’autoprohibits abans de donar-te un codi pin amb el qual pots jugar. “Però de vegades te’l fan sense identitat i tenim casos d’autoprohibits que han recaigut perquè no hi va haver control”, explica la psicòloga Bayta Díaz, de l’Associació per a la Prevenció i Ajuda al Ludòpata (APAL), on fan teràpia jugadors patològics com el José. Ell ho corrobora: “Si anés ara al meu local de sempre, em farien el pin per molt que estigui autoprohibit”, diu el José-que prefereix un nom fictici-. És un jove ludòpata ara mateix en teràpia que assegura que veia habitualment menors d’edat a qui els donaven un pin sense demanar-los documentació si semblava que ja tenien 18 anys.

Coincidint amb l’auge de les cases d’apostes ha crescut també el percentatge de joves autoprohibits. L’any 2017 es van jugar a Espanya 184,66 milions d’euros en apostes respecte als 59,8 milions del 2014 (sumant-hi joc online o dins les cases). O sigui, que s’ha multiplicat per tres. Els autoprohibits d’entre 18 i 25 anys han passat de ser un 11,19% del total l’any 2012, just després que es regulessin les apostes esportives, a un 19,74% el 2018. Pel que fa als autoprohibits totals, els gairebé 44.000 són gairebé un 50% més que els 29.496 del 2012. Aquesta xifra només inclou els que són conscients que tenen un problema i s’han apuntat al registre.

Cervesa i formatge gratis

Les cases d’apostes, creu el José, “viuen dels ludòpates, no dels jugadors ocasionals”, i a més faciliten als joves poder jugar “perquè és molt més fàcil amagar el rastre dels diners en efectiu que el de la targeta”, que és indispensable per jugar des de l’ordinador. A Madrid és fàcil trobar cases d’apostes prop dels instituts. L’última regulació per fixar un mínim de cent metres de distància dels centres educatius, molt menys que en altres regions, és insuficient segons les plataformes veïnals que es van manifestar diumenge passat. “Quan et coneixen, a les cases t’ofereixen cervesa gratis”, explica el José, a qui una vegada n’hi van regalar fins a sis “i un plat de formatge, però dels bons!”

A ell, el joc li va obrir les portes amb una gran alegria: va guanyar 20.000 euros al pòquer online quan només tenia vint anys. “Em vaig pagar els estudis”, recorda, ara llicenciat en enginyeria. Durant almenys dos anys va jugar de manera freqüent i sense excessos, però les cases d’apostes van provocar que acabés sent-hi addicte. “Em vaig tornar mentider i irascible”. Calcula que durant uns quatre anys va dedicar a apostes uns 500 euros al mes de cada salari de 1.300 que cobrava.

El punt crític li va arribar quan va començar a demanar microcrèdits. “Les cases de microcrèdits s’anuncien amb les d’apostes i et donen els diners al moment, encara que sigui de nit, però en condicions horribles”, explica. Va demanar petits crèdits d’uns 100 euros cadascun, fins a arribar a 1.500, però els ajornaments els van convertir en 6.000. Els pares li van enxampar un correu electrònic dels microcrèdits i van veure que tenia un problema. No va ser un dels pitjors casos. “Molts perden la feina perquè menteixen o perquè no hi van o roben diners”, explica Bayta Díaz.

Un cop a teràpia, a més del grup amb psicòlegs, altres addictes i els voluntaris rehabilitats, “és molt important tenir algú a fora que t’ajudi a no recaure”. En el seu cas, la seva nòvia li gestiona els diners i ell només surt amb el que necessita per comprar el pa o prendre una cervesa, ni un cèntim més. Entre les restriccions, durant una bona temporada també han d’evitar portar targeta de crèdit a sobre i passar per davant de les cases d’apostes. Aquesta part és la més difícil per al José, perquè en té almenys quatre a menys de cinc minuts de casa.

Dades clau sobre l’auge del joc d’atzar

La xifra correspon als jugadors que es restringeixen l’accés al joc per evitar recaigudes. És gairebé un 50% més que els 30.000 del 2012. Un 27,31% són a Andalusia i un 17,96% a Madrid.

Al 2012 només eren l’11,9%. L’auge coincideix amb el creixement del negoci de les apostes: l’any 2014, a l’Estat, es van apostar 59,8 milions d’euros i el 2017 ja eren 184,66 milions.

A Madrid la distància que delimita la llei entre cases d’apostes és de cent metres. La de Catalunya és d’un quilòmetre, però no sempre es compleix.