MEDI AMBIENT

Els boscos catalans no poden absorbir les emissions de CO2

Per cada 10 tones de carboni alliberades a l’atmosfera, els arbres n’absorbeixen només una

Els boscos catalans no poden seguir el ritme de les emissions de CO 2 que generen una infinitat d’activitats humanes diàriament. Per cada 10 tones de CO 2 que s’alliberen a l’atmosfera amb el transport, la generació d’energia, la indústria o l’agricultura, les superfícies arbrades del país només són capaces de capturar-ne una. L’anomenada capacitat d’embornal dels boscos és, doncs, del 10% a Catalunya, lluny dels percentatges d’entre el 25% i el 29% que s’observen a escala mundial. I no només això: la capacitat dels boscos autòctons de segrestar aquests gasos contaminants fa temps que va a la baixa i, en els últims 15 anys, el poder d’absorbir CO 2 s’ha reduït un 17%, segons constata el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB.

Darrere d’aquesta realitat hi ha l’abandonament de zones arbrades -deixades al creixement aleatori-, afegit a l’efecte del canvi climàtic, explica l’investigador del CREAF Jordi Vayreda. Els últims anys els boscos han crescut de manera descontrolada i s’han tornat més densos en molts casos, i això es tradueix en més competència entre els arbres per un mateix espai i uns mateixos nutrients dins del bosc. Si a aquesta expansió sense gestió ni control s’hi sumen ratxes cada cop més freqüents d’anys molt secs, el resultat són boscos cada cop més dèbils, conclou Vayreda.

Els efectes de la sequera són clars en els estudis que, des dels anys 80, recullen “més episodis i més severs” d’absència de pluges. “En una situació de sequera, els arbres tanquen les estomes i capten menys CO 2 ”, afegeix Miquel Ninyerola, del departament de biologia animal, vegetal i ecologia de la UAB. L’efecte del canvi climàtic en els boscos de tot l’Estat és palpable, especialment en tota l’àrea mediterrània, mentre que a la cornisa cantàbrica és “molt menor”, apunta l’expert.

La responsabilitat captadora de CO 2 més important s’observa en els boscos més joves, perquè l’edat resta capacitat als arbres, però Vayreda treu importància a aquest fet en la situació que viu Catalunya. “L’envelliment incideix en la pèrdua de capacitat d’absorció de CO 2 que hem observat, però no tant com factors com ara el canvi climàtic o la falta de gestió; no tenim boscos excessivament vells”, insisteix.

La necessitat de reduir emissions

L’alzina, el pi roig i el pi blanc representen el 56% de tots els arbres que poblen els boscos autòctons i, per tant, assumeixen la major part de la tasca d’absorbir el CO2 (vegeu gràfic). També són aquestes espècies les protagonistes de l’expansió de la superfície arbrada que constaten els experts i que, sense control, és contraproduent.

“Al Maresme hi ha uns 1.200 pins pinyoners per hectàrea, quan la quantitat desitjable seria entre 600 i 700”, explica l’enginyer de forests del Consell Comarcal, Oriol Bassa. Cuidar els boscos, fent-hi “aclarides”, afavoreix la seva resistència a la sequera -menys competència - i també a les plagues. El Maresme és el territori que ha patit recentment el resultat de girar l’esquena al bosc. El Tomicus, un escarabat letal, ha matat centenars de milers de pins pinyoners, l’equivalent a un 5% de la superfície de pinedes.

Un altre estudi, també del CREAF, adverteix que ni la gestió forestal ni les reforestacions són la millor solució per reduir el CO 2 a l’atmosfera i, per tant, frenar el canvi climàtic que ja és aquí. Josep Peñuelas, investigador del CSIC, i Dennis Baldocchi, de la Universitat de Berkeley, demostren amb evidències científiques que cal encarar els recursos públics cap a solucions més efectives que “eliminin les emissions de carboni associades als combustibles fòssils”.

El pi blanc, el més resistent

D’entre les espècies autòctones, el pi blanc és segurament la més ferma per resistir les condicions del canvi climàtic i, per tant, la que té més recorregut per expandir-se els pròxims anys. “Creix més ràpid i té més resistència a la sequera intensa”, explica Mario Beltrán, tècnic del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC). Al sud d’Espanya aquesta capacitat ja s’està posant a prova, adverteix.

També l’alzina pot adaptar-se bé a les futures condicions climàtiques més extremes, tot i que en el seu cas ho fa a través d’adaptació genètica, segons Beltrán. “És un arbre que hibrida molt bé amb altres arbres”, descriu, i afegeix que la subespècie d’alzina de les serres prelitorals del sud del país, a Tarragona, reacciona molt millor a la sequera que la subespècie genèticament diferent que creix a la zona gironina.

Beltrán adverteix que, malgrat aquesta resistència, deixar el creixement dels boscos “a l’atzar” és com jugar a una ruleta russa, és entrar en una dinàmica desconeguda que pot ser perillosa. “El pi és molt propici a grans incendis i encara és més perillós abandonar un alzinar, que té un poder calorífic encara més gran”, adverteix. Per això insisteix en lluitar contra l’abandonament i avançar en la gestió, que és un dels objectius que persegueix el CTFC amb programes com l’europeu Life MixForChange, que vol demostrar als propietaris forestals els beneficis i la necessitat urgent d’actuar i adaptar els boscos catalans al canvi climàtic.