Enviat especial a BerlínSi alguna cosa posava en relleu Ningú en sap res, dels gats perses (2009), la pel·lícula de Bahman Ghobadi sobre l'escena musical underground de l'Iran, era que la societat iraniana viu ara mateix un conflicte irresoluble entre el tradicionalisme institucionalitzat i l'intens desig de modernitat d'una part de la població. En una Berlinale que fins ara no estava provocant gaire entusiasme (i sí uns quants badalls), Nader and Simin, a separation ha elevat significativament el nivell de la competició amb una història que parla d'aquest conflicte a través d'un matrimoni en desintegració a l'Iran actual.
El Nader i la Simin del títol són una parella que està tramitant el seu divorci. Simin deixa la llar familiar i Nader es veu amb l'obligació de contractar una dona humil, Razieh, perquè cuidi el seu pare, malalt d'Alzheimer. A partir d'aquest punt de partida, Asghar Farhadi, el director de la cinta, va trenant un drama ple de tensió i suspens que retrata la fractura social que hi ha a l'Iran entre el proletariat religiós i tradicionalista i una classe mitjana que vol viure d'acord amb nous valors, una realitat que segons Farhadi es tradueix en un altíssim índex de divorci, "que no vol dir que siguem un país modern, però sí que gran part dels iranians ho volen ser".
Solidaritat amb Jafar Panahi
Farhadi, que ja va guanyar a Berlín l'Ós de Plata al millor director per A propòsit d'Elly (2009), va aprofitar la roda de premsa per lamentar una vegada més l'empresonament del seu amic i compatriota, el també cineasta Jafar Panahi, afirmant que no creu que "hi hagi un sol director en el món que no se senti afligit per aquesta situació".
No seria gens estrany que el jurat tingués un gest de complicitat amb el director iranià i premiés aquest humil i poderós drama. Si fos així, vist el que portem de festival, no deixaria de ser un acte de justícia amb el cinema.
El gat narrador de Miranda July
També en secció oficial es va presentar ahir The future , el nou film escrit, dirigit i interpretat per la nord-americana Miranda July, una artista multidisciplinària que és mou amb facilitat en l'àmbit del videoart, la performance , el cinema i l'escriptura. Fa fa sis anys July va aconseguir un petit hit en els circuits de versió original amb el seu primer llargmetratge, Tu i jo i tothom qui coneixem (2005). A la seva nova pel·lícula, explica la història d'una parella peculiar -un pèl excèntrica i desconnectada de la realitat- decidida a adoptar un gat del carrer que es recupera en una clínica veterinària. Aquesta decisió els provoca una crisi vital a tots dos i, conscients tot d'una de la finitud de la vida, deixen les seves feines i planegen un pla de trenta dies (el que trigaran a recollir el gat) per donar un tomb a la seva existència.
The future , narrada pel mateix gat, es perd al cap d'una estona en un deliri que tranquil·lament podria firmar Charlie Kauffman, un remolí narratiu en què es confonen el somni i la realitat i que July justifica afirmant que "s'ha parlat tant de l'amor i del desig en el cinema que almenys necessitava fer-ho d'una manera nova i fresca".
La pel·lícula es beneficia de la sensibilitat i l'irònic sentit de l'humor de July, però la història navega a la deriva per culpa d'un desig d'originalitat que arriba a ser contraproduent.
D'originalitat, el que se'n diu originalitat, l' opera prima Medianeras no en té gaire. La nova producció de Lluís Miñarro, dirigida per l'argentí Gustavo Taretto, s'allunya del tot dels radicals plantejaments cinematogràfics de les pel·lícules que normalment finança el productor català.
Medianeras és una faula sobre el romanticisme modern, un retrat de soledats creuades que beu del to màgic i de l'encant de disseny de pel·lícules com Amelie , i segueix els dos protagonistes a través de la seva poc afortunada vida sentimental, en paral·lel, perquè ells dos no es coneixen. Cal dir com acabarà aquesta història? Amb una insistent música que accentua el caràcter de conte de la pel·lícula, significa el retrobament entre el productor i Pilar López de Ayala, que ja apareixia a En la ciudad de Sylvia de José Luis Guerin i que aquí parla amb un accent argentí ben impostat.
Béla Tarr no confirma que plegui
Però el nom propi d'ahir a la Berlinale va ser Béla Tarr. El director hongarès, que presenta al festival The Turin horse , va evitar pronunciar-se explícitament sobre el seu anunciat comiat del cinema. "És una qüestió personal de la qual preferiria no parlar en públic", va explicar. "Amb aquesta pel·lícula, els meus col·laboradors i jo hem arribat a un punt que, d'alguna manera, completa un cercle; anar més enllà d'aquest punt seria repetir-se, però potser això seria positiu!". Tarr va afegir que, en qualsevol cas, "és difícil ser creatiu sense energia i vitalitat intel·lectual".
Avui es tornarà a projectar la pel·lícula de Tarr, juntament amb les premières d'altres films de secció oficial com Our grand despair del turc Seyfi Teoman, My best friend de l'alemany Wolfgang Murnberger i Un mundo misterioso de l'argentí Rodrigo Moreno.
