En un moment en què es consumeixen més imatges que mai, en què tothom pot veure -per vies legals o il·legals- gairebé totes les pel·lícula existents i en què les pantalles s'han fet omnipresents en les nostres vides, ja sigui a la paret del menjador o a la butxaca, el cinema a la fresca conserva intacte el seu poder de fascinació. Veure una pel·lícula a l'aire lliure encara és una experiència emocionant, que transforma en qüestió d'hores una plaça o un carrer en un cinema.
I no es pot parlar de cinema a la fresca sense esmentar el nom de Pere Vila, segurament el professional amb més experiència en projeccions outdoor a Catalunya. La seva empresa fa cada estiu més de 300 sessions de cinema a l'aire lliure, que abans de la crisi gairebé arribaven a 400. Amb 45 anys d'experiència en el sector, Vila va començar a projectar a l'exterior als vuitanta, l'època del boom inicial d'aquesta modalitat d'exhibició, que ell s'explica perquè "és un espectacle molt econòmic per als ajuntaments, i molt agraït per al públic".
Des de llavors, el cinema a la fresca ha continuat la seva implantació al territori català, on avui dia hi ha exemples tan destacats com el cicle L'Original, d'Igualada; les sessions exteriors del Festival 30 Nits, a Sabadell; la Gresca a la Fresca, a Figueres, i el nou cicle Cine Ciutadella de Roses, entre molts altres, que han incorporat progressivament les noves tecnologies digitals d'exhibició fins al punt que, l'any passat, Pere Vila ja va realitzar unes quantes projeccions a l'aire lliure en 3D.
Fresca d'autor?
La vocació popular de les projeccions a l'aire lliure implica que els títols que s'hi exhibeixen siguin de tipus més aviat comercial, un cinema de màxim comú denominador que aspira a reunir el màxim nombre d'espectadors. Algunes iniciatives, però, s'han desmarcat d'aquesta política de programació per apostar per un línia editorial valenta, arriscada, fins i tot experimental, com la de les atapeïdes sessions de Gandules, que amb una selecció arriscada i original de cinema d'autor contemporani i clàssic, sens dubte la més interessant de tot el panorama de cinema a la fresca, omplen de gom a gom el Pati de les Dones del CCCB una hora abans de cada projecció. Evidentment, seria més l'excepció que no pas la norma, però també hem d'esmentar l'atreviment de les Nits de Cinema Oriental de Vic i el seu original diàleg entre cinema i gastronomia i el bon criteri de la programació del cicle Sala Montjuïc.
Les veus que qüestionen la vigència del cinema com espectacle de masses i dibuixen un futur de consum domèstic, individualitzat, farien bé d'apropar-se a una sessió de cinema a la fresca. El setè art com a experiència de caràcter col·lectiu està més viu que mai, però potser cal esmerçar-se per oferir alguna cosa més que una pantalla i un pati de butaques i reinventar l'acte d'anar al cinema: convertir-ho en un esdeveniment. Si els espectadors no van al cinema, potser cal que el cinema vagi a buscar els espectadors.
