Aquest és un petit viatge per l'urbanisme de la Barcelona que neix quan cauen les muralles de la ciutat medieval i arriba fins a la ciutat d'avui i potser de demà.
L'urbanisme de Barcelona, basat en la trama de l'Eixample creat per Ildefons Cerdà i referent de la ciutat de densitat mitjana, es basa en una retícula que originalment dividia l'espai en tres parts iguals: una per viure, una per circular i una per al lleure. Després, per dificultats de creixement i per l'especulació, la part del lleure -els interiors de les illes de cases- es va perdre i s'hi van ubicar petites indústries i aparcaments, tot i que s'han recuperat alguns d'aquests interiors per a l'ús públic.
L'alçada unitària dels edificis també és força significativa: 16 metres originalment i 20 metres amb l'augment que es va fer a l'època de l'alcalde Porcioles. Una de les característiques que feien aquest model socialment sostenible era la varietat d'orígens socials dels seus ocupants, que s'anaven acomodant als preus, dimensions i acabats dels pisos. Més petits i més barats com més alts. Això generava una mescla social que evitava el gueto. Al mateix temps, la trama urbana era molt adequada per al comerç de proximitat que, entre els mercats de barri i les botigues dels baixos, assortia la població. La vida al carrer era important: servia com a punt d'encontre i de socialització.
Els blocs de la ciutat dormitori
Amb la proliferació de l'ascensor tot plegat canvia. Els moviments migratoris dels anys seixanta obliguen a crear habitatge ràpid i a rendibilitzar el sòl. Apareixen els barris de la perifèria de la ciutat, on l'alçada augmenta considerablement i la proporció del lleure desapareix, tot i que, amb el temps, els buits entre blocs d'habitatges han anant generant una xarxa de parcs públics important, especialment a Nou Barris.
En aquest model ja no hi ha hibridació social i els barris es configuren de manera monotemàtica per classes socials i orígens geogràfics. El comerç segueix sent de barri, però ja als anys setanta i sobretot als anys vuitanta, la proliferació de centres comercials i la democratització de l'automòbil com a vehicle familiar comencen a canviar els hàbits de compra.
Sorgeix la gran compra setmanal, en la qual es fa servir el cotxe, però el carrer, les places i els bars segueixen tenint un paper important en la vida del barri. Així, s'incorpora una vida social pròpia del sud d'Espanya, origen de molts dels habitants d'aquests barris. Al mateix temps, el centre de la ciutat, tret del Raval, perd població veïnal i les escales de l'Eixample s'omplen d'oficines. Alhora, l'accés general a les segones residències fa que cada cap de setmana la ciutat es buidi, i els turistes substitueixen progressivament els passejants locals.
La Barcelona olímpica
Arran de l'organització dels Jocs Olímpics es genera un nou barri, la Vila Olímpica, on s'intenta respectar el pla Cerdà en alçades i usos de l'espai. De fet, per primer cop es destina la tercera part del sòl al lleure, amb una trama de parcs i espais semipúblics per als veïns. Així, el barri aplica les teories higienistes d'Ildefons Cerdà a grans trets. Els baixos dedicats al comerç, però, són pocs i tots són en vies principals -comptant els centres comercials com a part del comerç-. Durant aquest temps alguns edificis, bàsicament corporatius, han estat excepcions i fites urbanes del nostre skyline .
El turisme ja ocupa ostensiblement el centre de Barcelona, principalment el Casc Antic. L'aparició de les franquícies i l'augment del preu del metre quadrat comercial fa fora els comerços tradicionals, i l'Eixample deixa de tenir colmados i botigues de queviures.
Un model importat
Amb l'organització del Fòrum de les Cultures, la ciutat fa un altre salt en l'ús del territori i neix un nou barri al voltant de la Diagonal Mar, entre la Mina i el 22@. Aquesta nova configuració ja no respon a la trama de l'Eixample, tot i que els seus eixos viaris en conserven el tramat. Els edificis tenen just el doble de l'alçada de l'Eixample, i els gratacels -abans esporàdics- es tornen més comuns. Aquí i allà apareixen torres aïllades rodejades de zones verdes. La gran majoria de baixos no són aptes per a locals comercials.
La densitat global és la mateixa, però els buits urbans entre edificis, tot i ser parcs, fan que el comerç de proximitat gairebé desaparegui i l'única compra possible sigui la del centre comercial -de manera que els habitants de la zona es converteixen en dependents del cotxe per al dia a dia-. La vida al carrer desapareix, tret de les àrees de joc infantil i els pipicans. Un model nord-americà importat a una ciutat que fa gala de la seva essència mediterrània.
Els barris de la perifèria han dignificat força les seves zones comunes, els equipaments i els parcs. Tot i que en alguns casos una nova immigració estrangera redibuixa les dinàmiques de barri, ara la seva qualitat ambiental és millor.
La pressió del turisme i la immigració al centre de la ciutat voreja el col·lapse en algunes zones de Ciutat Vella. La presència de comerços diversos, des d'hotels fins a locutoris, passant per restaurants i franquícies cada cop més presents, ha desplaçat el comerç de proximitat a les perifèries de l'Eixample. Així, la pèrdua d'identitat comercial de la ciutat és evident, com ha passat en moltes altres ciutats. Barcelona en conjunt ha perdut habitants, i moltes poblacions de l'àrea metropolitana han vist aparèixer nuclis de baixa densitat amb cases unifamiliars pròpies del model anglosaxó.
Les noves atalaies
L' skyline s'omple d'excepcions en alçada que, de tan comunes, deixen de ser-ho. S'incorpora a la imatge de la ciutat la d'una torre aïllada envoltada de verd: la Torre Agbar, de 144 metres. La majoria d'edificis són oficines i seus d'empreses que creen, segons Josep Acebillo, arquitecte en cap de l'Ajuntament durant aquests anys, una nova versió de les torres de la Toscana. En altres paraules, s'erigeixen en símbols de poder econòmic, abans feudal i avui corporatiu. És aquest el nou paisatge de la ciutat, el que mostra la lluita de poder de les multinacionals. Tanmateix, les torres formen part de les fites visuals que tenim tots plegats, i ens agrada saber-ne coses perquè la singularitat ens crida l'atenció.
Els que hi treballen pateixen algunes de les conseqüències dels edificis excessivament dependents de sistemes mecànics de climatització. La síndrome de l'edifici malalt ha apareguts en algunes d'aquestes atalaies. Al mateix temps, uns nous moviments ultralocals de persones que hi treballen activen comerços i bars pròxims i generen dinàmiques de mescla social interessants. Darrerament, els hotels han pres la iniciativa, i la seva lluita d'alçades és per captar l'atenció del turista global. Oferir vistes panoràmiques de la ciutat pot ser un argument de venda per als operadors turístics, tot i que la ciutat no necessita -ni en pot gaudir gaire- aquests miradors privilegiats.
De totes maneres, no podem parlar d'una ciutat de gratacels, ja que cap dels que tenim, exceptuant les torres bessones del Port Olímpic, superen els 500 peus (152,5 metres).
Diuen que hi ha un sostre no escrit a la ciutat: és l'alçada de Montjuïc, 170 metres, i és just l'alçada que faria la torre central del temple de la Sagrada Família. És aquesta la ciutat que veuen els qui treballen o viuen als minigratacels de la nova Barcelona.
