EDUCACIÓ

La ciutat educadora és una gran escola sobirana

Crònica de la presentació de la publicació 'El poder transformador de les ciutats educadores'

És un lloc per veure el futur. Recinte modernista de Sant Pau. Espai de demà permanent de la ciutat. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau neix el 1401: fusió dels sis hospitals que hi havia a Barcelona. La ciutat esclata a mitjans del segle XIX. Amunt. Neix el Sant Pau modernista de Lluís Domènech i Montaner: un somni de natura a la Barcelona que es fa gran a principis del segle XX. Cent anys després de la seva construcció aquest edifici encara és com una aparició del demà. Un nou renaixement: ara és un centre de coneixement. La seva fesomia continua abraçant com un arbre i es ramifica amb institucions capdavanteres en sostenibilitat, salut i educació. Sant Pau, sismograma de la biologia de la ciutat, és lloc per parlar d’un demà que s’està tornant present continu: les ciutats educadores.

La pedagogia és al llibre El poder transformador de les ciutats educadores. Fruit del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores celebrat a Barcelona el novembre passat. Primera lliçó: l’adés és ara. Carles Capdevila, director de l’ARA, apunta que a les ciutats hem de reinventar coses que ja teníem. Com quan als pobles, fa veure, el gronxador grinyolava i tu mateix hi posaves oli. Hem perdut que allò és nostre. La sobirania del gronxador és una ciutat educadora. Segona lliçó: reeducació sobirana. Sí, la sobirania és bàsica per a les ciutats. Les ciutats no poden decidir moltes coses: els horaris comercials, la gestió del seu aeroport... reflexiona Àngel Castiñeira, codirector del comitè científic del congrés. I a les ciutats tenim un projecte de vida en comú. Tots som al mateix lloc amb una direcció. Per Castiñeira al passat vam convertir les escoles en petites ciutats. El futur és convertir les ciutats en escoles grans. Espais de reeducació en tots els àmbits. GPS per circular democràticament, socialment, ambientalment... Això són les ciutats educadores: ser sobirans per decidir com volem fer les coses. Tercera lliçó: l’escola ciutat. Miquel Martínez, codirector del comitè científic del congrés, veu en l’escola un dels símbols de la ciutat educadora. L’escola és l’espai d’uns valors de ciutat: pluralitat, inclusió, col·laboració, comunitat, pertinença... Espai únic, sobirà, en un món amb rellotges de velocitat. Espai de ciutadans de futur que educaran la ciutat. Sí, rebla Antònia Hernández, directora del congrés: la ciutat és una gran escola. Sí, reafirma, el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí: el compromís que Barcelona sigui motor de les ciutats educadores. Però i la realitat? I sortir al carrer? Ho anuncia Castiñeira. Cap valor sense la seva corresponent pràctica. D’aquí al 2018 es vol convertir Barcelona en líder mundial de les ciutats educadores i com a vas comunicant en model de governança. Tot això es diu a la Sala Pau Gil. Banquer català de patilles vuitcentistes com trenes. Va morir solter a París. Ho deixa escrit al seu testament: la meitat dels seus béns per als nebots i l’altra per construir un hospital. Així s’alça Sant Pau. El bust de Gil de pedra picada assenyala la genètica: una ciutat educadora necessita ciutadans educats.

Més continguts de