ENSENYAMENT

Desconnexió acadèmica i sobretot emocional als centres vulnerables

Escoles de màxima complexitat avisen que nous confinaments serien devastadors per als alumnes

Quan feia dues setmanes que s’havien tancat els centres educatius, l’ARA va contactar amb dues escoles de complexitat per saber com estaven vivint el confinament i les classes a distància els centres en entorns socials i econòmics desfavorits. El reportatge, titulat “Quan els deures de l’escola són l’últim dels problemes del confinament”, abordava l’impacte de la pobresa a l’escola, la bretxa digital però sobretot la bretxa social i educativa entre escoles i entre alumnes que el confinament només amplificava, i la necessitat -i urgència- de mantenir un contacte, si més no emocional, amb els infants. Sis mesos després, tornem a contactar amb els mateixos directors: constaten que el confinament i l’estiu han passat molta factura a nivell escolar i emocional i només creuen els dits perquè no s’hagi de confinar cap grup.

“Noto que les famílies volen que no les tornin a confinar mai més. Els va costar moltíssim acceptar que no podien sortir de casa, perquè les condicions dels pisos no són les mateixes i, a més, estan acostumats a fer vida al carrer”, explica Núria Ramon, la directora de l’Escola Gabriel Castellà d’Igualada, l’únic centre de màxima complexitat de la ciutat. Hi ha dues coses que li fan perdre la son: primer, les tres famílies (una de les quals il·localitzable) que han marxat perquè les han desnonat i han canviat de ciutat; i segon, els “maldecaps” de gestionar contínuament un possible aïllament. “Cada dia hi ha un nen malalt, amb descomposició o febre”, diu.

Quan els deures de l'escola són l'últim dels problemes del confinament

El claustre està una mica sorprès de com han arribat els nens després sis mesos. “Esperàvem que estiguessin una mica tristos i apagats, però estan exaltats i amb falta d’hàbits”, explica. A la Núria no li preocupa tant el que això suposa a nivell acadèmic, com emocionalment. “Ens està costant fer cohesió de grup: és per la manera com es parlen entre ells, com ens contesten als mestres. El que més ens preocupa és la desconnexió que tenen dels hàbits de l’escola”, afirma.

Pot ajudar a recuperar aquesta certa rutina escolar el fet de tenir el mateix horari que l’any passat. “Durant el confinament s’han passat hores i hores davant de les pantalles, sense hàbits de son o de menjar, i anar a l’escola també vol dir llevar-se i menjar a l’hora que toca”, argumenta. Per això, i també per no perdre l’hora cultural (els alumnes aprenen a tocar el violí o el violoncel), el Gabriel Castellà seguirà fent aquest curs la sisena hora. La Generalitat, que el 2011 va suprimir la sisena hora lectiva als centres públics per estalviar-se costos en professorat, va decidir mantenir-la als centres vulnerables. Però aquest any el departament d’Educació ha autoritzat també aquestes escoles a deixar-la de fer per motius organitzatius. “Nosaltres no hi hem renunciat perquè els nostres alumnes necessiten aquesta hora. I això que a nivell organitzatiu és dificilíssim de quadrar: els mestres que tenim donen per fer desdoblaments fins a 4t de primària, i això vol dir que si hi ha un mestre malalt, el cobrim entre tots com podem fins que no tenim el substitut”, assenyala la directora.

En canvi, a l’Escola Ferrer i Guàrdia, com als altres centres públics de Ciutat Meridiana, han decidit renunciar-hi. “Si volíem fer grups bombolla, i que entressin menys mestres per classe, ho necessitàvem fer així, perquè només hem rebut dos reforços i una tècnica d’educació infantil. L’any que ve la tornarem a fer, perquè va molt bé en aquest barri”, diu Toni Camacho, director del centre. En un dels barris més pobres de Barcelona, els efectes econòmics de la pandèmia impacten de ple en l’escola: “Comencem a notar les conseqüències del confinament, de l’atur, dels ERTO... Hi ha moltes famílies que no tenen diners per pagar el material o els llibres”, constata.

“S’obliden de coses bàsiques”

En aquests centres, on moltes famílies no tenen estudis o fins i tot no saben català ni castellà, els alumnes han patit especialment el mig any d’aturada. “Els està costant molt arrencar. Els fem escriure o els preguntem les taules de multiplicar i s’han oblidat de moltes coses bàsiques. Hem vist que necessitaven molt tornar”, afirma el director. Ho necessitaven i ho desitjaven, tant alumnes com famílies. Ho exemplifica amb una imatge inèdita: “No havia vist mai tanta puntualitat. A les 9 estan tots a dins cada dia!”

Tot i les dificultats -“No tenim espai per fer res”, lamenta- el director ho fia tot a l’optimisme d’un claustre implicat: “Podem treure’n coses bones, com treballar en grups petits”. Com per a Núria Ramon, la màxima preocupació del Toni és que no tanqui cap grup de l’escola. “És molt difícil perquè amb 400 alumnes algun ens tocarà. Però als nens no els aniria bé, no podem perdre el que estem aconseguint dia a dia”, sentencia. Perquè si en aquestes escoles els deures eren l’últim problema durant el confinament, el rendiment acadèmic també és l’última de les preocupacions durant la represa. L’escola és, per a aquests alumnes, un espai de seguretat, un refugi emocional davant de situacions econòmiques límit i la garantia de recuperar una certa rutina, encara que estigui marcada per la pandèmia.