PANDÈMIA
Societat 26/04/2020

“El primer coronavirus a Catalunya no el vam trobar per casualitat”

El servei de salut internacional del Clínic, que va viure l’hora zero de l’epidèmia, reclama vigilar més l’arribada de malalties

Pau Esparch
6 min
L’UCI de la planta 4 de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimecres al migdia en plena activitat.

BarcelonaQuan tots acomiadàvem l’any i ens desitjàvem un bon 2020 per WhatsApp, en un altre xat el missatge era: “Què és aquesta malaltia de la Xina?” Durant les festes de Nadal, el coronavirus ja havia entrat a les vides dels metges del servei de salut internacional de l’Hospital Clínic. La malaltia encara no tenia nom però tres dies després de Reis els metges van decidir que la vigilarien de prop. En menys de quinze dies convertien la seva reunió setmanal en diària per “entendre què estava passant” amb el coronavirus a Hubei i la seva capital, Wuhan. Començava l’hora zero de l’epidèmia a Catalunya. El primer positiu el confirmaria el mateix equip al cap de cinc setmanes, el 25 de febrer.

Des d’aleshores els passadissos del Clínic s’han transformat molt. El formigueig de pacients i familiars que es passejaven per l’hospital ha desaparegut. Ara ningú s’espera a les sales i és fàcil distingir els pocs pacients que trenquen el silenci amb els seus passos. El cap del servei de salut internacional del Clínic, el doctor Jose Muñoz, s’escapa d’una reunió per explicar a l’ARA com han viscut aquests mesos els primers metges que van estar pendents del coronavirus a Catalunya. S’hi afegeix el doctor Alex Almuedo, del mateix equip. Tots dos porten mascareta i bata, com gairebé tothom que és a l’hospital.

“A mitjans de gener vam començar a rebre persones que venien de la Xina. Vam ser el primer hospital a Catalunya, i probablement a Espanya juntament amb el Carlos III, de muntar un diagnòstic per identificar-los i posar-los a la unitat d’aïllament”, recorda Muñoz. És la unitat que anomenen set zero -situada a l’escala 7 de la planta 0-, que van estrenar el 2014 per a l’Ebola i que té dos boxs. De seguida es va fer petita. “Això es va enlairar la setmana del 27 de gener”, explica Muñoz. “És quan comencem a dedicar-hi tot el servei”, diu Almuedo. Amb aquest servei de salut internacional al capdavant, “únic a Espanya”, el Clínic ha sigut el centre de referència per al coronavirus a Catalunya.

“El nostre públic habitual són viatgers i persones que han visitat els seus països d’origen. Estem especialitzats en malalties que són freqüents a fora però no aquí. Cada setmana actualitzem totes les malalties del món perilloses de ser importades”, apunta Muñoz. El covid-19 va desbordar el degoteig de pacients i de la planta 0 cap amunt l’hospital va haver de canviar. “El 21 de febrer ens en vam anar amb la sensació que hi havia molta feina. I l’endemà i tot aquell cap de setmana ens van activar a tots perquè a Itàlia hi havia un descontrol. En aquell moment, i ja abans, ens hauria agradat fer un cribratge més agressiu”, diu Muñoz.

“N’hem d’aprendre de cara al futur, i ho dic de manera molt constructiva; el sistema de vigilància d’introducció de malalties potencialment transmissibles ha de ser més actiu. Ho hem reclamat durant molt de temps”, diu el cap del servei de salut internacional del Clínic. En un món cada vegada més globalitzat, amb viatges i connexions a gairebé tots els països, ells haurien volgut fer el test PCR “a molta més gent” que era població en risc de covid-19: “Fer el test a tothom que ens havia consultat, perquè el primer positiu no ens va sortir fins al 25 de febrer”, recorda Almuedo. “I per què el vam trobar al Clínic? Perquè vam ser molt pesats intentant fer tests. No va ser casualitat que aparegués aquí”, defensa Muñoz.

Canvi de criteri de Salut

El 25 de febrer, quan el departament de Salut va anunciar que una italiana resident a Barcelona havia donat positiu, va afegir que a partir d’aleshores s’investigarien no només les persones procedents de la Xina sinó també de quatre regions d’Itàlia, Corea del Sud, Singapur i l’Iran. I que se’ls faria el test si tenien símptomes respiratoris lleus o greus (fins llavors només eren els greus). Va caldre un primer cas per ampliar el criteri. “Amb més gent cribrada hauríem tingut un ventall molt més real del que estava passant”, insisteix Almuedo. “Aquest cribratge agressiu et dona més informació. Ens hauria pogut dir que no hi havia ningú, de tots els que havien vingut de la Xina amb símptomes, que estava iniciant cadenes de transmissió locals, que sembla que és el que finalment va passar”, apunta Muñoz.

“Si una cosa hem de fer millor és que s’ha de ser més actiu quan sabem que hi ha una malaltia que pot arribar al nostre medi. I això depèn de Vigilància Epidemiològica, que és qui ens deixava o no fer tests, i del departament de Salut. La identificació de casos a l’inici de l’epidèmia és crítica, i en calent ja no pots fer res. Cal una xarxa de vigilància potent als hospitals”, deixa clar Muñoz.

Cues de gent amb maletes

L’impacte del coronavirus va fer que els possibles portadors es dirigissin al Clínic. “A finals de gener teníem cues de gent amb maletes, la majoria xinesos, que venien de l’aeroport. No volien ser els transmissors. S’esperaven drets i vam haver de muntar una altra sala”, explica Almuedo. Els metges es van reinventar: posaven el mòbil a l’intèrfon dels boxs de la set zero perquè el traductor del CatSalut els fes d’enllaç amb els xinesos, dissenyaven infografies per entendre’s amb ells, formaven els encarregats del triatge a urgències perquè els derivessin els pacients sospitosos de covid-19 i les guàrdies passaven a ser presencials.

“Vam notar ràpidament que augmentava l’activitat de screening -detecció de malalties- que normalment fem”, afegeix Muñoz. Del set zero van passar a utilitzar les plantes de dalt: “N’ocupàvem una, anàvem a la de sobre, intentàvem separar els pacients, obríem sales... Va ser una escalada programada. El Clínic ha demostrat una plasticitat espectacular”, comenten els metges. Però ells mateixos reconeixen que si al gener els haguessin dit que ara tota la societat estaria confinada, no s’ho haurien cregut. “Es pot discutir molt si s’hauria hagut de confinar abans, però hem de ser una mica humils”, diuen.

Aprendre d’una malaltia nova

Un martell que pica, claus que cauen, un trepant que no permet parlar a la planta 0. “Tots aquests pladurs són transformacions de l’hospital”, assenyala el cap del servei de salut internacional. Els mòbils dels doctors no paren de sonar i a la cinquena trucada Muñoz assegura: “Si és greu l’agafaré. Ja sé quins són”. Els metges somriuen una mica quan pensen amb perspectiva en el que han viscut, però fa dos mesos que no han parat de treballar. “L’hospital ha donat tot el que tenia”, afirmen. En certa manera, que el coronavirus sigui una malaltia nova els ha donat energia: “No hem vist néixer cap malaltia amb aquest impacte. N’hem d’aprendre i ens estem moltes hores amb els pacients”.

“No hi ha publicacions. No hi ha ciència. Queda l’observació clínica. Això no ho fem cada dia perquè ens basem en el coneixement”, afegeix Muñoz. Amb l’observació han après que els malalts asimptomàtics, “que afortunadament no són gaire freqüents”, existeixen i els preocupen, perquè poden transmetre el virus; que els malalts tenen una infecció respiratòria com la grip, amb dolor muscular; que els que arriben abans del dia deu amb febre o marcadors elevats, per més joves que siguin, els miren de prop. “Hi ha un moment en què un petit percentatge es posa greu, amb sensació d’ofec i falta d’oxigen. Són els que acostumen a acabar a l’UCI. Una hipòtesi és que no sigui tant pel virus com per la resposta inflamatòria de defensa de cada organisme”, apunta Muñoz.

Una mortalitat menys elevada

L’UCI de la planta 4 del Clínic, que s’ha estès i ara també ocupa tots els espais de l’hospital de dia de dermatologia, va ser la primera -i serà l’última- de rebre els malalts crítics per covid-19. “S’han generat els espais suficients perquè no quedés gent sense atendre”, explica el cap de l’àrea de vigilància intensiva de l’hospital, el doctor Pedro Castro. Al passadís, on es van instal·lar unes canalitzacions d’oxigen que no s’han hagut de fer servir, el personal aplaudeix una alta. Comparada amb els registres de la Xina (que s’acostaven al 50%), la mortalitat a l’UCI del Clínic no és tan elevada. L’epidèmia ha marcat la manera de funcionar dels metges. “No hi ha famílies. Hi parlem per telèfon. Això ho notem molt perquè el dolor es porta diferent. Poder ajudar les famílies és més difícil a distància que en persona”, admet Castro.

L’epidèmia ha deixat situacions complicades. “El control no l’hem perdut mai. Hi va haver un divendres, a finals de març, que ens va quedar el dubte de com ens en sortiríem dilluns. Anàvem a dormir amb l’angoixa que se’ns morís algú de 50 o 60 anys per culpa de no haver tingut espai on posar-lo. Però no ho hem viscut”, remarca Muñoz. Fer prediccions, a partir d’ara, és difícil. “La malaltia és nova i hem de veure com es comporta”, perquè el coronavirus “està lliure per viatjar perquè té tota la població susceptible i es transmet molt”. Almuedo afegeix: “Hem fet una escalada sanitària d’emergència que seríem capaços de reproduir-la millor, amb més efectivitat. Coneixem els malalts i la gent sap protegir-se més bé”. “Tenim molts plans de desescalada”, comenten.

De mica en mica el Clínic es prepara per recuperar la normalitat, amb nous espais de plafons de pladur per atendre-hi els pacients de covid-19 que hi continuaran entrant. Els metges pronostiquen que, amb l’aprenentatge adquirit, ara serien “més capaços de canviar el final”.

stats