Feia una pudor que tombava. El noi que tenia al costat devia fer dies que no passava per casa, i cada cop que es girava m’enviava una bafarada d’olor corporal tan agra i espessa que em feia venir nàusees. Vaig procurar dormir sobre el costat dret, però què hi vols fer, des que em vaig casar amb en Salva, ja fa trenta-dos anys, que estic acostumada a dormir sobre l’esquerre. Ja em van dir quan estava embarassada del meu gran que era millor reposar sobre el cantó contrari al cor, per no sé quina història de la circulació, però no m’agradava, em semblava que m’ofegava. No ho vaig canviar llavors, ni quan dos anys més tard em vaig quedar de la nena. Total, que aquella nit vaig dormir mirant el noi i aguantant les onades de pudor fastigosa que m’enviava.
La veritat és que en el primer moment, quan vaig veure que s’estirava al meu costat, vaig notar una punxada d’excitació, perquè el noi era guapo de cara, i al seu tors no hi sobrava ni un gram de greix. Vaig pensar que amb tanta fibra devia treballar en un circ, en una companyia d’aquestes de teatre de carrer. O potser era dels que feia malabars en un semàfor? Vés a saber, feia temps que no conduïa i quan anava amb en Salva i trobàvem algú que demanava feia veure que m’estava arreglant el maquillatge.
Vaig passar una estona imaginant com es devia dir el noi. Potser un nom corrent, com David o Òscar, però segurament els amics li deien Freddie, Tommy o alguna cosa així. No ho vaig saber perquè no ens vam dir ni una paraula, però al cap d’una estona d’estar estirats l’un al costat de l’altre ja m’era igual com l’havien batejat o com l’anomenaven els amics. La seva pudor va fer que l’avorrís ràpidament, i dins meu va passar a ser el Porc.
Quan l’endemà em vaig llevar amb els primers rajos del sol em feien mal tots els ossos, i havia dormit tan poc que vaig deixar el Porc tal com estava, no li vaig dir ni adéu. Vaig agafar la bossa i vaig anar cap a casa, em vaig dutxar i em vaig ficar directament al llit, on en Salva encara roncava. No em vaig despertar fins al migdia. Bé, de fet em va despertar el soroll que feia el meu home amb el trepant, aquell so irritant que perfora tant les parets com els nervis. Amb la bata posada sobre el pijama vaig fer una mirada al menjador: no vaig veure que hagués penjat cap quadre nou ni que hagués reforçat la prestatgeria on tenim els retrats dels fills i el nét; segurament en Salva no havia trobat cap altre mètode més subtil que engegar el trepant per fer-me saber que era hora que comencés a preparar el dinar perquè ell tenia gana.
A les tres tocades ens vam menjar l’arròs mentre miràvem el telenotícies. Jo pensava en la nit, i fent un esforç per oblidar la repugnància d’aquella pudor, vaig començar a sentir-me orgullosa del que havia fet. Quantes dones de la meva edat s’hi atrevirien? Havia estat valenta, havia seguit la meva pròpia consciència. Havia estat revolucionària. Què carai, em sentia forta i poderosa, em sentia satisfeta, em sentia més dona, sí! Em vaig descordar el botó de dalt de la brusa amb un somriure maliciós que en Salva no va percebre perquè estava abduït per una notícia sobre l’agència Moody’s. Em va semblar que era el moment de trencar el silenci:
–Aquestes entitats que ens han portat a la crisi ara ens volen donar els remeis, quina barra.
En Salva es va girar lentament i se’m va quedar mirant. Sempre he trobat que té cara de bou. Vaig continuar:
–Hauríem de deixar La Caixa i obrir un compte en una banca ètica. És indignant com les caixes i els bancs inverteixen en la indústria armamentística, Salva.
Ell va assentir amb el cap, gairebé inexpressiu si no fos perquè tenia la cella dreta una mica aixecada, un gest molt subtil que després de tants anys sé que vol dir sorpresa.
Em començava a agradar aquesta nova jo que estàvem descobrint alhora en Salva i jo.
–He tornat molt tard, aquesta nit, suposo que te n’has adonat. I ho he vist clar: les coses han de canviar, Salva.
Llavors sí que la boca se li va torçar una mica, i fins i tot va empal·lidir. El bou s’havia convertit en un vedellet, quines coses.
Al cap de tres setmanes, em vaig vestir amb roba còmoda i vaig sortir de casa ben d’hora al matí. Pel camí, a l’autobús, no vaig poder evitar de pensar en en Salva, a qui probablement trobaria de mal humor quan tornés, perquè no sabia ni com engegar la cafetera exprés que m’havia regalat per Reis. “Que n’aprengui!”, vaig dir-me, i vaig arribar de molt bon humor a la plaça de Sant Jaume.
L’endemà vaig veure la foto al diari: un eixam de pilotes i interessats que es desfeien per saludar personalment el flamant nou alcalde de Barcelona. Jo no hi vaig sortir, perquè els periodistes –sempre tan amics del sistema– es van preocupar que l’enquadrament no inclogués el grup d’indignats que també volíem donar la benvinguda a l’alcalde. Al meu costat hi havia el Porc, que em va fer un somriure de reconeixement i complicitat. Quan el vaig veure amb samarreta i els cabells nets, no vaig poder evitar fer una gran ensumada. I vaig notar, ai, una altra punxadeta.
