Els comiats de curs perduts per la pandèmia

BarcelonaA la pista de l'INEFC on el Lluc Fernández s'havia de graduar en ciències de l'activitat física i l'esport el dia 5 de juny ara hi ha 252 llits d'un hospital de campanya preparat per fer front a la pandèmia. S'havia imaginat un comiat dels quatre anys de carrera molt diferent: preparant el vestit, recollint l'orla, celebrant amb la família el final d'una etapa clau de la seva vida, sortint de festa amb els companys de classe. Però el maleït coronavirus també s'ha endut les petites celebracions quotidianes que, al capdavall, són les que donen sentit a la vida. "És una llàstima que una etapa de quatre anys tan important, que suposa el pas cap al món professional, no la puguem acabar amb la festa de graduació", diu el Lluc.

"Em sap greu no passar els últims dies d'universitat allà. Valoraríem el fet d'estar acabant algunes classes i assignatures o de fer l'últim examen de la carrera", admet aquest estudiant. Tampoc podran marxar de viatge a finals de maig els que tenien previst celebrar el final de l'etapa universitària a Tenerife ni els que havien de travessar l'oceà per brindar amb caipirinhes a la Riviera Maya.

La Daia Vidal, que estudia segon de batxillerat a l'Institut Bisbe Sivilla de Calella, també s'ha quedat sense viatge d'un final de curs especialment complicat. Ho tenia tot planificat per celebrar haver fet la selectivitat com es mereix l'ocasió: "Teníem les PAU el 9, 10 i 11 de juny; el 12 ens graduàvem i el 13 marxàvem a Menorca de viatge". Però tot se n'ha anat en orris: la selectivitat s'ha ajornat fins al 7, 8 i 9 de juliol (per ara), la graduació ha quedat en l'aire i estan a punt d'anul·lar el viatge. "És el que em fa més pena. Portava tot l'any esperant per marxar. Havia de ser l'estiu de la meva vida i no tindrem ni viatge, ni Canet Rock, ni res", lamenta.

Tot i que admeten que quedar-se sense graduació o viatge són els efectes col·laterals d'una pandèmia global gravíssima, ningú els estalvia la sensació de buidor i tristesa per uns comiats mal tancats i pel fet de quedar-se sense aquests actes que, al capdavall, són un reconeixement a l'esforç fet durant els anys d'estudis. Però el coronavirus no entén ni de rituals ni de tradicions. "Molts portem 15 anys a l'escola i era un comiat final. A mi em sap greu que no ens graduem", diu l'Ona Mas, estudiant de segon de batxillerat a l'Escola Freta de Calella.

Ella i els seus companys també es quedaran sense graduació. "Normalment ens reparteixen els diplomes, hi ha gent que fa un discurs i fem vídeos amb les fotos dels viatges, les excursions... Després anem a sopar amb els professors, perquè a batxillerat es genera molt bon rotllo. Són anys molt intensos i nosaltres volem que hi siguin. Després se surt de festa a Calella o a Mataró", explica. Res de tot això passarà. Ara bé, malgrat que la fa posar una mica trista no fer la festa de final de curs, l'Ona està més pendent i preocupada per estudiar la selectivitat. "Tinc dos pensaments: una part em diu que he de treballar molt des d'ara i fins al juliol, i l'altra em diu que potser ni farem la selectivitat o que potser la farem al setembre", expliu.

"Necessiten plorar i emocionar-se"

I si els alumnes més grans viuen una nostàlgia anticipada aquest en abrupte final de curs, els pares dels més petits tampoc se'n saben avenir. La Mireia formava part de la comissió que preparava la graduació de la classe de 6è d'una escola de Sarrià. Van reservar el local amb un any d'antelació, havien recopilat fotos i vídeos des que eren petits i esperaven amb il·lusió el 13 de juny, un dia especial per tancar una etapa escolar amb els companys, els mestres i les famílies. "Potser ens fa més il·lusió als pares", admet la Mireia, sobretot perquè al mateix centre es pot fer l'ESO i la majoria dels alumnes es veuen l'any següent.

Precisament perquè la seva filla Laia no podrà fer primer d'ESO a la mateixa escola, l'Albert està una mica decebut perquè la nena no tindrà el comiat que esperava. Les famílies de sisè de l'Escola Decroly de Barcelona feia mesos que preparaven la festa i el viatge de final de curs, recollint fons, fent manualitats, paneres o roses per Sant Jordi. Una esquiada que no es va fer ni es farà. "Tenim tots els diners, i per tant alguna cosa mirarem. No per esquiar, esclar, però sí per fer algun comiat, perquè si no serà molt desangelat", diu l'Albert.

"Ells necessiten plorar i emocionar-se, pintar les samarretes i dir-se adeu", afirma, i assegura que quan la Laia va saber que no calia fer la bossa per anar a esquiar li va saber greu. "Però la situació del confinament ha acabat sobrepassant el disgust. I crec que el que ha passat sí que ho recordarà tota la vida, més que l'esquiada", afegeix amb un mig somriure.

Comiats definitius

Als àlbums de fotos de les filles de la Carolina, de 9 i 11 anys, hi faltaran els d'un comiat més definitiu. La família es trasllada a França i deixen a Barcelona els amics, companys de classe i d'extraescolars. "Tenim la incertesa de si finalment es tornaran a veure algun dia abans de marxar per acomiadar-se, fer-se abraçades i petons després d'estar tants anys junts", afirma. La pandèmia, que ens ha capgirat la vida a tots d'un dia per l'altre, revaloritza cerimònies i tradicions com els comiats de curs, amb les seves abraçades i llàgrimes incloses, que ara prenen una importància catàrtica que cap pantalla podrà substituir.