Un dels tòpics més estesos en relació amb els porters és que són xafarders. I és cert que la majoria saben un grapat de coses de cada veí. És inevitable: només observant amb qui entra i surt o qui els visita, el porter ja obté un retrat força nítid de cadascú. Però uns quants es proposen ser discrets i no fer safareig del que saben amb els altres veïns. Un altre tòpic és que les persones que exerceixen aquest ofici en vies d'extinció a Catalunya són d'origen gallec. N'hi ha, de gallecs, sí, però són ben pocs. El que sí que és cert és que quasi tots són immigrants, sobretot de la resta d'Espanya, però també d'altres indrets (hi ha filipins, peruans, magribins, etc.). "Ser porter suposava, per al nouvingut, no només tenir una feina estable, sinó també un espai per viure -amb la família- i la possibilitat de teixir una xarxa de relacions que els permetria, en alguns casos, trobar una altra feina més ben remunerada", diu Joan Bestard. A París també hi ha falses idees sobre la nacionalitat dels concièrges : es diu que són espanyols i portuguesos, i n'hi ha, però no són ni de bon tros majoria.
Dels porters de París en parlava García Márquez l'any 1983, tot lamentant-ne el crepuscle: " En un edificio residencial de París que cuesta su peso en oro, todos los servicios son tan modernos que han prescindido de la portera, una de las instituciones más antiguas y legendarias de la ciudad ". García Márquez posa de manifest que les porteres del París d'abans tenien tan bon crèdit que la literatura francesa, especialment les novel·les sobre criminals i detectius, recorrien tot sovint a aquesta figura (" para que los relatos más fantásticos parecieran verdaderos "). El novel·lista colombià també opina que un testimoni d'una portera sobre algun dels llogaters podia ser definitiu davant l'autoritat judicial. I acaba confessant que prefereix " viejas cascarrabias " que els ginys electrònics que no tenen la possibilitat de rescatar un veí atrapat a l'ascensor.
