Barcelona'Ciutat Morta' és una pel·lícula i com a tal està pensada, entre moltes altres coses, per ser vista en pantalla gran. Ha passat per festivals, centres cívics, casals okupes i bars. Sembla que faci una eternitat des d’un dels primers visionats públics, al centre Txambao de la Floresta a principis de novembre del 2013 quan encara es deia 4-F, ni oblit ni perdó. Sobre un llençol no gaire ben tensat i amb un ordinador que es parava cada dos per tres, ja impressionava, ja feria fins al més profund. Ara el cinema Texas de Barcelona la reestrena en sessió de nit i ve de gust palpar quins són els ànims del públic més enllà del mig milió llarg de persones que la van veure dissabte passat al 33.
Imaginar-se la setmana que deuen portar el Xavier Artigas i el Xapo Ortega fa venir vertigen a qualsevol. Abans de la projecció, em trobo amb el Xavier i m’explica que Ortega s’ha agafat el cap de setmana lliure i se n’ha anat al Delta de l’Ebre a escampar una mica la boira. “Estem completament desbordats d’estímuls, de reaccions, de passió”, afegeix. Pel que comenta no costa gaire imaginar-se que el backstage posterior al .CAT de dijous a TV3 va ser força tens. Just llavors ens ve a trobar Ventura Pons, alma mater del cinema. Està contentíssim de poder projectar-la i de constatar que el cinema continua sent una finestra oberta al nostre món: “Heu sabut sacsejar-nos i això no és gens fàcil”. Artigas està convençut que el cas 4-F no està mort, que d’alguna manera es reobrirà, sinó a l’estat espanyol, sí a Estrasburg. “I llavors s’haurà demostrat que el cinema serveix per a alguna cosa!”, afegeix.
El Francesc, un dels espectadors, va veure el film dissabte a la tele, però la seva esposa no va poder i per això l’ha portat avui al cinema. Està encantat de revisar-la. Durant la presentació just minuts abans de la sessió, Artigas explica que va ser complicadíssim aconseguir que TV3 accedís a emetre el film i destaca que el retret més habitual que els fan és dir-los que es tracta d’un documental “de part”, o sigui que només reflecteix una de les parts implicades en el cas i els dóna veu. I proposa un exercici interessant: imaginar que un dels testimonis inclosos al documental fos el representant sindical de la Guàrdia Urbana que aquests dies ha visitat alguns mitjans per defensar el cos policial. Efectivament el retret “de part” encara seria més exagerat i la desacreditació d’aquells que representa, molt més bèstia. El cinema queda, no hi ha dubte.
