VenèciaQuan al 2007 George Clooney va visitar Venècia per promocionar el film Michael Clayton , la rutilant estrella de Hollywood no va estalviar esforços a l'hora de lloar el llavors precandidat demòcrata a la presidència dels Estats Units: un tal Barack Obama. Eren temps de primàries en la política nord-americana, Obama despuntava encara a l'ombra de Hillary Clinton, i el somriure encantador de Clooney era un actiu valuós per a la campanya del nou rostre de l'esperança. Quatre anys més tard, el rostre de Clooney, un mestre del joc mediàtic, encara esbossa un ample somriure. Bromeja com sempre i es deixa estimar per la premsa, però la seva veu com a cineasta és la d'un home desenganyat. The ides of march , títol que fa referència al dia de la mort de Juli Cèsar en l'obra de Shakespeare, és clar: es tracta d'un film devastador, devorat per la desil·lusió, resignat davant l'evidència de la corrupció que acompanya el poder.
Tot i la contundent crítica del film al sistema polític nord-americà, Clooney ha defensat, en roda de premsa, la universalitat de The ides of march . "No considero que sigui una pel·lícula política", afirma l'actor i realitzador, "l'acció podria passar a Wall Street o en un altre escenari; al cor de la pel·lícula hi ha un relat moral sobre el preu que has de pagar quan decideixes vendre l'ànima al diable". El que és inqüestionable és que el film arriba en un moment oportú, quan la política nord-americana sembla més engolida que mai per disputes estèrils, amb l'estela de la crisi com a tètric rerefons. "Vam començar a pensar en aquesta pel·lícula cap al 2007", explica Clooney, "però aleshores Obama va guanyar les eleccions, tothom estava content i no semblava el moment idoni per a una història tan cínica com aquesta. Al cap d'un temps les coses han canviat".
El negoci de la política
A The ides of march, Clooney interpreta el governador Mike Morris, un polític demòcrata, ateu, contrari a la pena de mort i defensor de les energies renovables que aspira a convertir-se en candidat demòcrata a les eleccions presidencials. Un prohom del progressisme que amaga un secret comprometedor sota una sòlida pàtina d'integritat. En diverses escenes de la pel·lícula, el rostre de Clooney-Morris apareix en cartells que recullen l'estètica del cèlebre i icònic cartell en què la imatge d'Obama acompanyava el lema " Hope " (esperança). Podria veure's com un atac al president, però cal dir que Clooney, quan li van preguntar pel seu interès a fer carrera política, va aprofitar per defensar Obama: "Penso que ara mateix tenim un home a la Casa Blanca que és més llest i compassiu que cap altre. Qui voldria estar al seu lloc en un moment tan difícil com aquest?"
Malgrat ser un dels rostres visibles de la pel·lícula, Clooney no n'és el protagonista. La pel·lícula se centra en Stephen Myers (Ryan Gosling), un jove idealista i seductor que treballa com a secretari de premsa del governador Morris. És de la mà de Myers que The ides of march proposa a l'espectador un descoratjador viatge al cor del "negoci de la política". Així, Clooney, amb tasques de director i de guionista, construeix un trencaclosques protagonitzat per polítics hipòcrites, cínics directors de campanya, periodistes sense escrúpols i joves becàries que descobreixen el traumàtic preu de la innocència. En aquest aiguamoll d'interessos, Myers descobrirà que la supervivència passa pel joc brut.
Bons instints, grans actors
Queda enrere el Clooney que, en plena era Bush, va reclamar un paper més actiu de la premsa amb Bona nit i bona sort (2005), la seva millor pel·lícula, un film compromès amb unes idees i uns valors cinematogràfics: la possibilitat d'un cinema honest, respectuós amb la intel·ligència dels seus personatges i capaç de renunciar al sentimentalisme com a motor dramàtic. The ides of march no pot competir en aquest terreny. La seva trama, basada en l'obra teatral Farragut North , de Beau Willimon, fa servir la vida privada dels personatges, el drama sentimental, com a detonant del despertar (im)moral del protagonista.
Tot i això, Clooney demostra ser un cineasta amb bons instints: a la recerca d'una dimensió íntima per a aquesta tragèdia grega, Clooney elabora una pel·lícula sostinguda sobre primers plans, opressiva tant en les composicions com en els diàlegs, farcits de comentaris enginyosos que no haurien desentonat en un capítol de L'ala oest de la Casa Blanca . A més, la pel·lícula despunta gràcies a les magnífiques interpretacions d'un repartiment amb secundaris de luxe (Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti) i un esplèndid Gosling, un actor imbatible quan es tracta de retratar el torbament interior. Amb tot, el que es podria retreure al film és la tendència a la sobreexplicació dels diàlegs en una pel·lícula tan fosca.
La necessitat de deixar-ho tot ben clar sembla un característica congènita del cinema i la televisió americana que, des d'un cert progressisme, ha reivindicat la crítica al poder com a deure cívic. Oliver Stone és un mestre en la matèria. Matt Damon seria el símbol actual d'aquesta tendència, gràcies a Syriana (2005), Green Zone (2010) i Inside Job (2010), en la qual era el narrador. I la tercera temporada de la sèrie The Wire , de David Simon, seria el zenit d'aquest model. De tota manera, tirant de memòria, caldria remuntar-se als anys setanta, a les pel·lícules d'Alan J. Pakula ( Tots els homes del president ), Michael Cimino ( El caçador ) i Sidney Lumet ( Network ), per trobar les arrels del propòsit de Clooney: recuperar un cinema capaç de dialogar, amb enginy i urgència, amb la realitat. "Em considero fill del cinema dels setanta", reconeix l'actor i realitzador".
