De l’oficina al camp: creix el nombre de dones pageses

En els últims anys, el nombre d’explotacions agrícoles i ramaderes a Catalunya s’ha reduït dràsticament. De les gairebé 70.000 persones que l’any 1993 constaven com a caps d’explotació, n’han quedat poc més de 40.000. Enmig d’aquestes dades tan preocupants, però, n’hi ha una per a l’esperança: creixen el nombre d’explotacions en les quals les dones són titulars, és a dir, caps d’explotació, fins a representar en l’actualitat el 20% del total. Maria Rovira, membre de la comissió permanent i de la de dones del sindicat Unió de Pagesos, explica que, en els pròxims deu anys, es preveu que un terç de les explotacions estaran dirigides per dones. Entre les que tenen menys de 40 anys destaca el seu nivell de formació. “Aquest fet il·lustra fins a quin punt la incorporació de la dona al capdavant de l’explotació resulta també vital per al relleu en el sector agrari o per a la seva continuïtat”, diu.

Més innovadores que els homes

Les dones, que regenten explotacions més petites que els homes, són generalment més innovadores que ells, a part d’haver-se format intensivament per introduir-se en un món que, a priori, desconeixen. “Moltes explotacions, tal com estaven, no podien seguir. Les dones tenim una mica menys de por i una mentalitat més oberta”, precisament per haver sigut tradicionalment excloses de la professió, explica Rovira. “Quan una dona agafa les regnes sol ser més imaginativa i fa canviar el rumb”, afegeix. La posada en valor de les noves tecnologies o l’agricultura ecològica són alguns dels trets que identifiquen les dones que se sumen a treballar la terra.

Brigitte Garolera: “Si has parit, la relació amb els animals és diferent”

La Brigitte mai havia tingut res a veure amb la terra. De fet, fins que va casar-se treballava com a funcionària a França. El seu marit i el seu sogre tenien una explotació de xais al Pla de l’Estany, i quan el sogre va jubilar-se, ella el va substituir. Ara, juntament amb el seu home, es fa càrrec del ramat d’ovelles i de les 65 hectàrees de conreu que utilitzen per alimentar els xais. La Brigitte està convençuda que ella aporta a l’explotació un aspecte en el qual els dos homes de la casa estaven limitats: el tracte amb els animals. “La relació que té una dona amb els animals és diferent. Jo, quan veig parir una ovella, m’enrecordo del meu part. Per això tinc una sensibilitat diferent a l’hora de tractar-hi. El meu home, tot i que hi pugui empatitzar, no sap què és parir i és més brusc amb els animals”, il·lustra.

Pagesa i mestressa de casa

La Brigitte creu que encara hi ha molta feina a fer per canviar la mentalitat de la societat, que sempre ha vist l’agricultura i la ramaderia com una cosa d’homes. Fins i tot entre les dones, que no hi han mostrat gaire interès. “La meva filla no vol saber res de l’agricultura, però el meu fill té molt clar que vol ser pagès”, explica. L’any 2007, quan ella va començar a formar-se i fer-se càrrec de la terra, era l’única dona en una classe de trenta persones. Va fer un curs sobre transport de bestiar i un altre de manteniment de materials agrícoles i soldadura. “Hi havia un graciós a qui semblava que li molestés que volgués ser pagesa. Es va passar de llest alguna vegada, però al final sempre quedava en evidència”, recorda.

A partir d’aquí, no s’ha trobat amb cap problema pel fet de ser dona i pagesa. Almenys, no més que qualsevol altra dona treballadora. “Jo m’encarrego de les ovelles, però també dels fills, de la família, de la casa, dels petits encàrrecs, dels llibres de comptabilitat... Tota aquesta feina no se’ns reconeix, a les dones”, denuncia.

També lamenta que, avui dia, l’agricultura i la ramaderia no estiguin prou valorades. Ho ha vist amb la seva filla, que té 12 anys i a l’institut alguna vegada li han retret pejorativament que els seus pares siguin pagesos. “Moltes vegades se’ns tracta com si fóssim uns incultes i sap greu, perquè som un empresari com qualsevol altre. Si la gent s’adonés d’això, se’ns respectaria molt més”, reflexiona. “I a la meva filla, que no s’ofèn però li sap greu, li dic: «Mira, per més crisi que hi hagi, a tu mai et faltarà el menjar, perquè som pagesos i treballem la terra»”, conclou orgullosa la Brigitte.

Aurora Forés: “És un orgull poder dir que sóc pagesa”

Aurora Forés té dos fills, un nen de 13 anys i una nena de 7. “Ell passa de ser-ho, però ella serà pagesa com que jo estic plantada aquí”, afirma orgullosa. No pot evitar presumir-ne: “Hauríeu de veure, tan petita com és, com cull els tomàquets i la mongeta”. A l’Aurora, la passió per la terra també li ve de família. A casa sempre havien tingut cítrics i oliveres, tot i que ella no va començar a dedicar-s’hi fins fa poc. Treballava de venedora en una botiga fins que va conèixer la seva parella, que també és pagès. Ell la va acabar de convèncer que també podia ser-ho si volia.

Així, juntament amb vuit pagesos més, l’Aurora va associar-se a través de la plataforma online Terra Pagesa per fer venda directa, de proximitat i ecològica. Mitjançant aquest portal, els clients tenen la possibilitat d’obtenir directament productes del camp o la granja de la mà dels pagesos i pageses, ja sigui per mitjà de les cistelles a domicili, els mercats o directament a l’explotació. Les coses els van bé. Acaben d’obrir una botiga a Vilanova i la Geltrú -l’És l’ou fut- i tenen previst obrir-ne dues més. “Jo crec que moltes més dones s’animarien a fer-se pageses si tinguessin més informació”, afirma l’Aurora. Un dels aspectes que s’hauria de treballar més socialment perquè això passés -assenyala aquesta pagesa-és la presa de consciència sobre què mengem. “Si la gent sabés què s’endú a la boca, s’implicarien molt més en la pagesia. I de les persones a qui els agrada la terra i comencen a cultivar a casa seva potser també en podrien sortir molts pagesos i pageses”, argumenta.

Començar a petita escala

L’Aurora creu que, fa uns anys, estava mal vist que una dona treballés la terra. “Ara, en canvi, és un orgull dir que ets pagesa”, deixa clar. “Sense la pagesia no podria menjar ningú. Per sort, cada vegada hi ha més dones que s’introdueixen al món de l’agricultura, sobretot en petites explotacions ecològiques. Comencen a petita escala i quan veuen que la cosa funciona van creixent”. Aquest model, que aposta per la proximitat i que no va més enllà de les pròpies possibilitats, podria ser una bona manera de revitalitzar el sector agrícola i donar vida a una professió que l’Aurora defensa fermament: “És un orgull treballar i viure de la terra”.

Maria Rovira: “Les dones tenim menys por a canviar el que no funciona”

La Maria va heretar, als 40 anys, una explotació que la família té des de l’any 1814. El seu pare, que havia caigut malalt, no se’n podia fer càrrec, i el germà, que n’era el principal hereu, no hi tenia cap interès. I així és com ella va deixar la seva professió per dedicar-se a la terra.

De petita li agradava collir els fruits que donava l’hort, com els préssecs i el raïm, o les olives per Nadal. Però els seus coneixements agrícoles eren més aviat nuls: havia estudiat interiorisme i no sabia de la terra més del que havia après de petita. Els seus cosins la van ajudar i va començar a formar-se. “La formació és molt important per al relleu en el sector agrari. I el gran avantatge és que quan una dona s’incorpora a l’agricultura o la ramaderia, està formada. Un cop som dins, ens formem de manera contínua, i no només en el món agrari: també en comptabilitat, nous models de negoci, etcètera”, explica.

Pageses per vocació

Un altre avantatge és que quan una dona entra a treballar la terra, ho fa per vocació i no tant per inèrcia o tradició, assegura aquesta pagesa. Precisament, la mecanització del camp ha obert la porta a totes aquestes dones que estimen la terra i que gràcies a les millores tecnològiques han pogut pujar al carro de la pagesia en desfer-se de les feines pesades i poc agraïdes.

La Maria, des de bon començament, va decidir que havia de fer un producte gurmet per guanyar-se mínimament la vida. “Volia fer una explotació a l’antiga, amb oliveres, cirerers, presseguers, vinya, horta... una mica de tot”, explica. Va optar per la producció integrada: tot ecològic i al detall, després de veure que a l’engròs era massa complicat. “És una mica més sacrificat, perquè faig mercat setmanal els dissabtes i els dilluns i els dimarts reparteixo cistelles a domicili. Però un avantatge que tenim les dones és que no ens fa por fer canvis si alguna cosa no funciona. Si els números no surten, pensem una alternativa i no ens arrelem tant a la tradició i al que sempre s’ha fet”, assenyala. De moment, el seu negoci funciona únicament gràcies al boca-orella. “Tampoc volem morir d’èxit. No volem créixer excessivament. Anem fent i amb això ja estem satisfets”, subratlla.

Només té una guerra oberta: la millora de les comunicacions als pobles, on moltes vegades ni tan sols hi ha cobertura mòbil: “Costa molt anar-se’n a treballar a un lloc desconnectat. De vegades, per fer una senzilla transferència, m’he de desplaçar 40 quilòmetres. Si no tenim els equipaments tecnològics suficients perquè el camp sigui percebut pels joves com una oportunitat atractiva, no hi podrà haver el relleu que necessitem”, deixa clar.