“És molt difícil creuar la frontera si no ets blanc”

IrunEl pont de Santiago, que connecta Espanya amb França a la localitat basca d’Irun, té una longitud de 200 metres. Es triga tres minuts com a màxim a creuar-lo a peu. Els migrants subsaharians que volen travessar-lo es vesteixen de manera elegant, amb gavardina i mocassins, per passar inadvertits davant la Gendarmeria francesa. És la nova ruta que s’ha obert per arribar al nord d’Europa.

Si bé Irun sempre ha sigut una zona de pas, des del juny passat s’ha convertit en un poble on els migrants arriben en massa i en marxen amb comptagotes. Tots volen anar a França o a algun país del nord d’Europa, però les autoritats franceses els prohibeixen el pas a la frontera. La majoria provenen de l’Àfrica subsahariana i han entrat a Espanya travessant l’estret de Gibraltar.

“És molt difícil passar la frontera si no ets blanc”, explica la portaveu de la xarxa d’acollida d’Irun, Amaia Oca. “Alguns migrants han intentat passar-hi fins a quatre vegades i sempre han sigut retornats a territori espanyol”, afegeix. I és que la policia fronterera francesa hi ha augmentat els controls. “Cada cop és més complicat”, diu un voluntari de la xarxa d’acollida, mentre es treu de la butxaca un paper rebregat. És una denúncia que acaba de presentar a la comissaria de Baiona, al sud de França. I és que un xofer de la línia d’autobús Hegobus ha trucat unes quantes vegades als gendarmes per avisar que hi havia “negres a l’interior del vehicle”. El voluntari ha denunciat el conductor per un delicte de “xenofòbia”, tal com es pot llegir a la queixa escrita.

Tot i els obstacles amb què topen els subsaharians per continuar el seu camí i arribar on els esperen amics i familiars, és evident que esquiven la policia i acaben passant a França. Si no fos així, Irun s’hauria convertit en un “coll d’ampolla”, tal com ho defineix la Josune, que també és voluntària de la xarxa d’acollida d’Irun. Aquesta xarxa d’acollida és la que s’encarrega d’informar els migrants sobre quin és el millor transport que poden fer servir per creuar la frontera sense ser interceptats per la policia. A més, fins i tot els ajuden a creuar el pont de Santiago amb vehicles particulars.

Solidaritat veïnal

“Des d’Irun els portem en cotxe fins a la frontera”, narra un voluntari que prefereix mantenir l’anonimat per motius de seguretat. “Un cop al pont de Santiago, baixen del cotxe el migrant i una veïna voluntària d’Irun, que l’acompanya, i travessen els 200 metres que separen els dos països”. El cotxe, paral·lelament, creua el pont. Tant la veïna com el migrant caminen fins ben entrat el poble d’Hendaia, a Euskadi Nord. Serà allà on el vehicle els tornarà a recollir per anar fins a una altra ciutat més al nord, Baiona, on hi ha un servei d’acollida de persones migrants. Aquesta estratègia evita que els voluntaris puguin ser acusats d’un presumpte delicte de tràfic il·legal de persones, atès que recullen el migrant sense papers quan ja és en territori francès.

Els veïns voluntaris es comuniquen a través d’un grup de WhatsApp que ja compta amb 160 contactes. Durant tres mesos també van habilitar el Gaztetxe d’Irun (centre social okupat) per allotjar els migrants, fins que l’Ajuntament va obrir un alberg perquè els subsaharians hi anessin a dormir i menjar. Almenys 70 persones hi dormen cada nit amb la intenció de reprendre la marxa l’endemà.

“He quedat amb un noi per anar a fer una transferència”, explica l’Alaine, que ha deixat les seves dades personals a un jove subsaharià perquè reculli els diners que li ha enviat la seva família. “És l’única manera que té de rebre els diners”, conclou. Les transferències familiars són bàsiques perquè són l’única font econòmica de la majoria dels migrants per poder subsistir i arribar a la destinació.

Passar inadvertit també és un element clau per poder creuar la frontera. El ropero, un local habilitat al centre d’Irun, obre cada dia al matí. Allà els migrants canvien la dessuadora negra -que la Creu Roja els dona quan arriben a Andalusia- per una gavardina; i el calçat esportiu de sola blanca per uns mocassins. Cada dia hi passen unes 15 persones. No només es tracta de passar inadvertits, sinó també de no passar fred. Al ropero també els donen guants, gorres i bufandes. Avui l’Andone, la Julia i la Maite són al local, però els voluntaris fan rotacions per atendre els migrants diàriament. Els subsaharians, agraïts, se’n van cap a l’estació de tren o a buscar un autobús per intentar creuar la frontera.

A punt del col·lapse

Des d’aquest juny fins al desembre, almenys uns 3.000 migrants han arribat a França d’amagat des d’aquesta localitat basca. Les màfies també hi són presents. Cobren fins a 200 euros per creuar el pont de Santiago, encara que no sempre són lleials als clients i aprofiten l’avinentesa per robar-los. “Ens han pres 800 euros!”, asseguren quatre nois que han anat fins a la plaça principal d’Irun, on durant tot el dia hi ha una mena d’estand amb voluntaris per ajudar els subsaharians. Els voluntaris admeten que estan desbordats perquè no aconsegueixen identificar qui forma part d’aquesta xarxa mafiosa. “Aquí no hi ha fronteres físiques, tanques o filferros, però si tot continua així Irun es pot convertir en la nova Grècia”, assegura la Josune.

A l’altra banda de la frontera

El pont separa dos països. Al vessant espanyol hi ha pensions, bars de carretera i un parc infantil on es barregen el castellà, l’euskera i el francès simultàniament com a llengües vehiculars. A l’altra banda hi ha el poble d’Hendaia, amb una comissaria de la Gendarmeria francesa just a l’entrada. És dissabte i el cambrer del bar es fuma un cigarret amb una armilla groga posada: és dia de mobilitzacions. La façana de l’estació de trens que connecta aquesta localitat amb la resta del territori francès està decorada amb un mural que recorda el setantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. “Tothom neix lliure i en igualtat de condicions”, s’hi pot llegir. Però a l’estació hi ha dos migrants molt joves que s’amaguen rere una paret. A pocs metres hi ha un petit control de la Gendarmeria. Si els agents els veuen, potser els obligaran a tornar a Irun.