“Van dir que no em portaven a l’UCI perquè no valia la pena amb 74 anys i cadira de rodes”

Premià de MarUn dels seus fills, Carlos Gómez Juan, ho explica amb bones paraules: la mare "no era candidata" a ser ingressada a l'UCI durant la primera onada de la pandèmia per "la seva escassa mobilitat i perquè tenia massa patologies". Almenys, assegura, això és el que li van argumentar els metges. Ella, en canvi, ho resumeix d'una manera més crua: "Li van dir que no em portaven a l'UCI perquè amb 74 anys i cadira de rodes, no valia la pena".

Maria Teresa Juan Álvarez-Sala és una d'aquelles tantes persones que van estar molt greus la primavera de l'any passat a causa del coronavirus i, malgrat això, no van ser ingressades a la unitat de cures intensives. Hi havia tantíssims malalts que no hi havia llits a l'UCI per a tothom. Ella, però, va tenir sort: malgrat tot, està viva per explicar-ho. Però, què sent ara al saber que no li van oferir les cures que sí que van rebre altres?

Una dona d'empenta

Maria Teresa viu en una residència de gent gran a Premià de Mar. Va ben maquillada i pentinada de perruqueria, llueix collaret i arracades daurades, i porta un llacet feminista de color lila a la solapa. Es nota que és una dona d'empenta i que a ella ningú li dona gat per llebre: continua totalment lúcida. Però sí, és veritat, va en cadira de rodes. I també és cert que té infinitat de patologies. El seu fill n'enumera algunes: "Pateix insuficiència cardíaca, l'han operada diverses vegades per fixar-li l'esquena amb claus, també té mal al maluc i pateix la síndrome de Sjögren, que fa que les seves mucoses no generin ni llàgrimes ni saliva".

"Que què sento?" La dona repeteix la pregunta abans de contestar. Fa una pausa greu i llavors comença a parlar: "Vaig en cadira de rodes, però em dutxo, em rento els cabells i em despullo sola. D'acord, necessito ajuda per vestir-me, però si estigués completament bé no viuria en una residència, estaria a casa meva". Ho argumenta com si volgués justificar que ella encara serveix per a alguna cosa i no és una andròmina. De fet, assegura, ha sigut una lluitadora tota la vida.

"Quan jo tenia 7 anys, la meva mare es va separar del meu pare, que era alcohòlic i jugador. El meu pare pegava a la meva mare i també s'aprofitava de mi", diu. I insisteix que ella va ser una nena abusada, encara que llavors mai va dir res a ningú perquè ningú parlava d'aquestes coses en aquella època. Quan ja tenia 34 anys es va separar del marit, tot i que estava embarassada de dos mesos i es va quedar sola amb dos fills de 5 i 2 anys. Va donar a llum una nena, però va néixer morta. Allò, assegura, la va trencar per dins, però va tirar endavant perquè no podia tirar la tovallola: tenia dos fills al seu càrrec. Primer va treballar com a dona de fer feines i després com a administrativa en una empresa. I quan la seva mare va emmalaltir amb demència senil, també se'n va encarregar.

"Impotència", "ràbia". Això és el que diu que sent. No entén que, havent passat per tot el que havia passat, no se li donés una oportunitat per aferrar-se un cop més a la vida. Perquè potser des de fora ella era una simple dona malalta de 74 anys en una cadira de rodes que no valia la pena ingressar a l'UCI. "Les coses canvien quan et toquen a tu", afirma. O sigui, quan la freda estadística és un mateix.

La donaven per morta

El fill de la Maria Teresa assegura que ja donaven la seva mare per morta. Fins i tot el van deixar entrar a l'hospital per acomiadar-se'n perquè ja pensaven que estava en les seves últimes hores de vida. La dona va estar ingressada 35 dies a l'Hospital de Mataró i si es va salvar, afirma el fill, va ser gràcies a la doctora Maria Larousse, que va insistir que la connectessin a un aparell de ventilació mecànica encara que només fos per provar durant 48 hores. I va funcionar, el cos de la Maria Teresa va reaccionar.

"Em van treure la dentadura postissa perquè no m’ofegués, i també les ulleres –recorda la dona–. Ho vaig deixar tot a la bossa, amb el mòbil i el moneder". Però amb el nerviosisme i la saturació de feina d'aquells dies, el personal de l'hospital va llançar la bossa a les escombraries per error pensant que no hi havia res de valor i que podia estar infectada perquè era d'una malalta de coronavirus.

La Maria Teresa explica que, quan es va veure sense dentadura per menjar, sense ulleres per veure-hi, sense mòbil per comunicar-se amb la seva família, i completament sola en una habitació on els sanitaris només entraven per prendre-li les constants i subministrar-li la medicació, es va sentir tan desemparada com s'havia sentit quan el seu pare abusava d'ella quan era petita. "Insignificant, com una formiga".

Anys enrere, assegura, mai s'hagués imaginat que estaria com està ara: ni que estaria postrada en una cadira de rodes, ni que necessitaria portar bolquer a la nit perquè no es pot aixecar per anar al lavabo, ni que acabaria vivint en una residència de gent gran perquè a casa no pot estar sola. "Si jo era prima, maquíssima i independent", exclama. I adverteix: el temps passa per a tothom. També per a nosaltres mateixos.