Mónica Merenciano: “En el món de la discapacitat és una constant fer les coses per tenir la foto”

Mónica Merenciano (Llíria, 1984) estima l’esport. Creu que és un dels millors espais per aprendre a conviure i a treballar en equip. És per això que va aprofitar els seus anys d’atleta paralímpica -la valenciana té una discapacitat visual- per llicenciar-se en ciències de l’activitat física i l’esport i cursar un màster d’activitat fisicoesportiva. Uns estudis que, un cop retirada, li han permès esdevenir una baula més en aquesta llarga cadena que formen els exatletes entestats en encomanar a les noves generacions la passió per l’esport.

La majoria, com més a prop d’uns Jocs podem estar, és a la grada. Expliqui’ns què se sent a l’estadi.

És un moment únic. L’experiència d’entrar a l’estadi és impressionant. Uns Jocs van més enllà de l’esport perquè et permeten conviure amb gent d’altres països i descobrir realitats que desconeixes. Et fan créixer, madurar i guanyar confiança quan ets capaç d’assolir l’objectiu que t’havies fixat.

¿Compensen les renúncies que cal fer per poder-hi participar?

Pel que fa al sacrifici de no estar amb la família, no ho sé, la veritat. Jo els trobava molt a faltar, i ara miro endarrere i, no ho sé... Perquè és un temps que no tornarà. Amb tot, he de dir que no va ser fàcil fer el pas de deixar-ho. En el meu cas, les lesions i el desig de ser mare em van abocar a prendre la decisió.

¿Està d’acord amb l’actual fórmula que separa els Jocs Olímpics dels Paralímpics? ¿Els uniria en una única competició?

És complicat per la logística i el cost econòmic. Si fos viable en seria partidària, el que passa és que ara com ara encara n’estem una mica lluny.

Però què pesa més: la logística d’organitzar una competició amb tants esportistes o la falta de voluntat?

La falta de voluntat. També cal valorar que fins als Jocs de Barcelona no compartíem ni seu ni calendari.

Què aporta la pràctica de l’esport?

L’esport és una escola de valors. Et permet aprendre a guanyar i a perdre. A acceptar les normes, a treballar l’autocontrol. És molt beneficiós per als més petits, a banda d’ajudar a combatre el sedentarisme.

I quins valors diferents té l’esport de persones amb discapacitat?

Sobretot la superació, el respecte i la companyia.

Vostè ha passat d’un esport individual, el judo, a un de col·lectiu, el futbol, en què és preparadora física. Quina és la diferència principal?

Això no és del tot cert. En el judo, com en tants altres esports, treballes en equip. Una no pot competir sola, necessita els companys amb qui s’entrena, els preparadors, fisioterapeutes, metges... L’esport individual també és un treball en equip. Posaré un exemple. Nou mesos abans dels Jocs de Rio de Janeiro em van operar l’espatlla. La recuperació va ser un èxit i vaig aconseguir una cinquena posició, i aquest resultat va ser la conseqüència de l’esforç de tot un grup de persones, no únicament meu.

L’esport d’elit és sa?

No, en una concentració prèvia als Jocs de Pequín em vaig fer unes ferides a les cames, però vaig voler continuar entrenant-me i aguantant el dolor. Finalment, vaig patir una infecció que gairebé em provoca una embòlia i la pèrdua d’una cama.

Vostè treballa en la Fundació del Llevant i ha estat becada per la Fundació Esport amb Reptes, impulsada per la Fundació Trinidad Alfonso. ¿No ho hauria d’assumir l’administració en lloc del sector privat?

Sí, però hi ha buits que si no els omple la iniciativa privada no ho fa ningú. I, a més, tampoc sempre es fan bé les coses. L’altre dia, en la celebració d’un congrés [la convenció anual del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat, que va tenir lloc el 4 i 5 d’octubre al Palau de Congressos de València], a certs col·lectius ens van col·locar fora del recinte, en un lloc sense visibilitat, per on no passava la gent i on, a més, feia molta calor. I esclar, després les autoritats van venir a fer-se la foto. Aquesta és una constant en el món de la discapacitat: fer les coses per tenir la foto. És a dir, fer les coses només per dir que s’han fet.

En els països més desenvolupats existeix una línia de pensament que defensa que ja hem integritat la discapacitat. És així?

No, encara existeix el rebuig cap a les persones amb discapacitat. Jo he patit la situació d’ensopegar amb una persona pel carrer perquè no la veia i que em recriminin el fet, tot i demanar-li disculpes. Fins i tot, després d’explicar-li la meva discapacitat, no m’han cregut i m’han contestat que era una excusa, i he arribat al punt de necessitar ensenyar-li el meu carnet de l’ONCE, gest pel qual encara em va retreure voler-la fer sentir malament.

Em fa l’efecte que encara es dubta molt sobre com tractar una persona amb discapacitat, si obviant el fet o verbalitzant-lo.

Cal verbalitzar-lo de forma natural, sense cap por. Si es té algun dubte, preguntar i, sobretot, evitar sempre la llàstima. Considerar-nos persones autònomes i mai menystenir-nos. I de nou poso un exemple personal: vaig anar a comprar-me unes ulleres de sol, i vaig haver de suportar com la persona que m’atenia es dirigia al meu acompanyant i no a mi, tot i que les ulleres eren per a mi.