El dit de Mladic

"No hi ha hagut genocidi a Srebrenica", ha declarat aquest dijous a una televisió de Montenegro Tomislav Nikolic, nou president de Sèrbia. Nikolic ha afegit que hi va haver un crim, un crim fet per serbis, però no un genocidi. "Si la Unió Europea no respon a aquestes declaracions, si continua parlant amb Nikolic, em pregunto quina és aleshores la diferència entre Nikolic i Europa", s'exclama des de Sarajevo Dada Hotic, una de les mares que van sobreviure a la massacre de la ciutat. "Humiliant!", protesta una altra de les mares, Hatizda Mehmedovic.

Durant el partit de futbol amistós entre Sèrbia i Espanya de la fase preparatòria de l'Eurocopa, jugat a Suïssa, el jugador Adem Ljajic es va negar a cantar l'himne nacional serbi i va ser apartat de l'equip pel seleccionador, Sinisa Mihajlovic. "Ho he fet per raons personals", ha explicat Ljajic, que actualment juga a l'equip italià del Fiorentina. "No canviaré d'actitud", ha afegit el jugador musulmà.

Aquesta setmana els advocats de la defensa de l'antic cap militar dels serbis de Bòsnia Ratko Mladic han demanat un nou ajornament de sis mesos del judici que s'està celebrant al Tribunal Penal Internacional de l'Haia. Mladic està acusat de genocidi i de crims contra la humanitat durant la Guerra de Bòsnia, així com d'haver dirigit la massacre de Srebrenica, en què van ser assassinades unes vuit mil persones, un crim que ha estat tipificat com a genocidi pel Tribunal Penal Internacional. El judici ja va ser ajornat el 17 de maig, l'endemà de la seva obertura, i s'havia de reprendre el dia 25 d'aquest mes. Mladic, que té 70 anys, s'ha declarat no culpable dels càrrecs de què està acusat.

Després de setze anys vivint com un fugitiu de la justícia aparentment protegit pels seus amics en el mateix país, el general va ser detingut fa només un any. Durant la primera vista del judici, "Mladic -va escriure un dels periodistes assistents- vestia amb elegància i podia passar perfectament per un agradable jubilat europeu que omple les hores passejant pel parc i parlant amb els amics". Quan una de les mares de Srebrenica el va mirar a la cara i va voler aguantar-li la mirada, Mladic, impertèrrit, es va passar el dit pel coll simulant que la degollava. El president del tribunal va ordenar que seguís el judici i Mladic, aplicat, es va dedicar a prendre apunts mentre es procedia a la lectura dels càrrecs.

Aviat hauran passat vint anys des que va començar aquesta guerra europea. Fa uns dies ens ho recordava el periodista Javier Espinosa, que ha estat guardonat enguany amb el premi Miguel Gil per la seva feina feta a Síria i per una llarga trajectòria professional que també inclou la guerra a l'antiga Iugoslàvia. Va ser precisament a Iugoslàvia on es va fer periodista Miguel Gil. Gil -s'ha de recordar a les joves generacions- era un advocat acabat de llicenciar que un dia es va cansar d'anar a treballar al despatx i va marxar a la guerra iugoslava en una moto. Acreditat per una revista de motor -l'única que es va prestar a donar-li cobertura- aviat es va convertir en un dels reporters espanyols més valents i compromesos amb l'ofici, i va tenir una brillant carrera malgrat haver viscut una vida molt curta, que va acabar tràgicament a Sierra Leone, als 33 anys, quan el van atrapar en una emboscada i va morir sota les bales.

Javier Espinosa fa mesos que viatja a Síria, d'on va haver de sortir per cames al març després de sobreviure a un atac que va acabar amb la vida de la periodista Marie Colvin i del fotògraf Rémi Ochlik. Amb motiu del premi Miguel Gil, Espinosa recordava aquests dies en diverses entrevistes les similituds entre el que està passant a Síria, les massacres de civils amb ple coneixement de tots nosaltres, les execucions sumàries, el terror d'una població que viu assetjada per l'exèrcit, i el que va passar a l'antiga Iugoslàvia, on hi va haver més de cent mil morts abans que la comunitat internacional aprovés intervenir-hi de manera decidida.

La resolució de les guerres

Espinosa és un d'aquells periodistes que diuen que prefereixen descriure, explicar el que passa, que aturar-se a analitzar. Creu que és el compromís amb els fets el que el manté actiu, perquè si es posés a pensar massa potser s'ensorraria i deixaria aquesta feina. Crec que va ser a Catalunya Ràdio on li van preguntar si creia en la força del diàleg per sortir d'un conflicte, i Espinosa va contestar que no coneixia cap situació de guerra que no s'hagués resolt amb sang i fetge, que tots els grans canvis de la història s'han fet amb violència. És un assumpte que ja discutíem durant la Guerra de Bòsnia, els beneficis de la intervenció militar per acabar amb tot allò, una intervenció que alguns van batejar com a ingerència o guerra humanitària. I també es va discutir fa poc a Líbia, o en tants llocs on la guerra fa estralls malgrat la globalització. I es torna a discutir ara amb Síria. Només els pot salvar, diu Espinosa, una intervenció. Però passa que les guerres que s'aturen amb ingerència, malgrat que s'aturin els combats, la violència civil, la separació, l'odi, continua al cor i al cap de la gent durant anys; i la convivència és un infern que, amb el pas del temps, es pot convertir en un nou conflicte.

Per això resulta tan desolador veure Mladic passar-se amenaçant el dit per la gorja recordant el que estaria disposat a repetir, i sentir un polític europeu elegit que nega -o relativitza- el crim de Srebrenica, un home que la setmana que ve s'ha d'entrevistar amb els dirigents de Brussel·les. És com si fóssim incapaços de trobar una porta de sortida al bucle maleït de la història.