La diva 'indie' de l'arpa
Joanna Newsom deia en una entrevista a la revista Time Out New York que no li agrada anar de gira sola. "Sempre tinc ganes d'estirar algú de la màniga i dir-li coses com: «Mira quina lluna!»", afirmava. Però si dijous Newsom va tenir ganes de compartir amb algun amic la bellesa de la lluna -que era plena- ho va poder fer. La compositora, cantant i arpista californiana va venir a presentar al Palau de la Música i sota el paraigua del Festival del Mil·lenni el seu aclamat tercer treball, el triple àlbum Have one one me (2010). I ho va fer en una formació de sextet que l'incloïa a ella a l'arpa i al piano, dues violinistes, un trombó, el multiinstrumentista Ryan Francesconi (guitarra, banjo, tambura i flauta), responsable dels arranjaments del disc que presentava i de la seva versió reduïda per a la formació del Palau, i el bateria Neal Morgan.
Tot i que no estava anunciat que hi hauria cap teloner, Morgan va ser l'encarregat d'obrir la vetllada amb el projecte en solitari que porta el seu nom i cognom. Una proposta de folk experimental de només veu i percussió que ja va presentar a Barcelona quan va obrir per a Bill Callahan -antiga parella de Newsom- en la seva última visita a Barcelona el febrer de l'any passat, a més d'acompanyar-lo en directe. Morgan va acompanyar la seva veu en directe amb bases rítmiques gravades basades en la repetició, de percussió i de la seva pròpia veu a cappella . Una proposta interessant, però que perdia bastant en una posada en escena massa propera al karaoke, per molt que Morgan s'hagués preocupat de crear sensació de profunditat amb el material gravat.
Quan va tornar a sortir a l'escenari ja ho va fer com a part del seguici de Joanna Newsom, enfundada en un vestit llarg d'aire mexicà, el cabell recollit en una llarga trena i un enorme somriure que no es va cansar de desplegar al llarg de l'hora i mitja que va durar el concert.
Newson és una arpista polirítmica, amb l'arpa toca dos ritmes diferents simultanis, una amb cada mà, a més de cantar. I tot i que això ja es pot sentir als seus discos, veure-ho en directe impressiona. La menuda intèrpret es va asseure a l'arpa -que feia tres cops la mida d'ella- i va començar a tocar els arpegis de Bridges and balloons , la cançó que obria també el seu primer treball, The milk-eyed mender (2004), el més despullat dels tres que ha editat fins ara. Però de seguida va començar a defensar les cançons del seu últim disc, el gran protagonista de la nit, amb una veu no tan polida però que té poc a veure amb la del debut. Va començar amb la cançó que li dóna títol, Have one on me , una simfonia pop de complexa estructura que supera els deu minuts de durada. Tot el repertori va seguir en general la mateixa línia, la més habitual en l'obra de Newsom: cançons llargues que arrenquen gairebé nues, amb la seva veu acompanyada només per ella mateixa a l'arpa o al piano, i que fan girs estructurals, repetint temes en clau clàssica, creixent quan van incorporant la resta dels instruments. Llàstima, però, que de vegades els instruments s'incorporen una mica massa tard: d'acord que Newsom és l'estrella, però el grup va estar massa minuts de braços plegats a l'escenari. I era una llàstima. Els mateixos patrons van seguir Easy , Emily -en aquest cas del seu segon treball, Ys (2006)- o la magnífica Good intentions paving party , en què Newsom evoca la música de Nova Orleans, que va donar pas al bis amb un espectacular solo del trombó d'Andrew Strain. Newsom va sortir dos cops més a l'escenari, un per tocar Baby birch amb tot el grup, i un cop més per interpretar sola On a good day .
