Quan l’edat no importa

BarcelonaAvui la Marlid ha anat a fer la compra de la setmana. Intenta sortir com menys millor i adoptar les màximes mesures de seguretat perquè a casa l'espera la Rosa, una dona de 93 anys que forma part d'un dels col·lectius de més risc davant la pandèmia del coronavirus. El poc temps que fa que conviuen i la gran diferència d'edat entre totes dues no els ha impedit establir una profunda i sincera amistat.

Tot va començar l'1 de desembre passat quan la Marlid, una noia de 25 anys que tot just acabava d'arribar a Barcelona des de Mèxic per estudiar un màster de bioquímica, biologia molecular i biomedicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, se'n va anar a viure amb la Rosa a la Sagrera, on resideix des de fa més de cinquanta anys tot i que és originària d'Ogassa, un poble molt petit del Ripollès. Totes dues formen part del programa Viure i Conviure de la Fundació Roure i és a través seu que es van conèixer.

Viure i Conviure és un programa intergeneracional d'intercanvi de companyia per allotjament gratuït. Olga Ibáñez, una de les psicòlogues que porta el programa, reconeix que a simple vista pot semblar un intercanvi molt fred, però està lluny de ser-ho perquè "es crea una relació molt familiar entre ells". Abans del confinament tenien 77 convivències, però quan es va decretar l'estat d'alarma alguns estudiants, la majoria catalans, van decidir anar-se'n a casa seva. Tot i això, 48 d'aquestes parelles han continuat convivint juntes durant aquests dies i el resultat ha sigut "de 10", segons l'Olga, que reconeix que "la diferència entre les persones que tenen companyia i les que no es nota, sobretot en termes anímics i emocionals".

La Rosa i la Marlid són una d'aquestes parelles que han passat juntes el confinament. La Marlid va decidir no tornar a Mèxic per qüestions econòmiques i, inicialment, va pensar que seria millor quedar-se a casa d'una amiga per por de contagiar la Rosa, però després de comentar-ho amb ella van decidir que no calia. Ara la Rosa en fa broma: "La Marlid està sana i no em pot contagiar res, com a molt soc jo la que li puc enganxar la vellesa". Ha viscut catorze anys sola, des que el seu marit va morir, però ara està molt més tranquil·la i se sent segura. "S'agraeix molt la companyia", diu, i reconeix que "la soledat és la pitjor cosa del món". La Marlid també s'imagina com hauria sigut passar el confinament sola, sense família i sense conèixer ningú d'aquí. "Gràcies a Déu l'he pogut passar bé i tranquil·la. Aquí estem totes dues pel que ens pugui passar".

El que inicialment havien de ser quinze dies s'han convertit en gairebé dos mesos. La Rosa en porta el compte però ara dubta de si eren 46 dies o cinquanta i escaig. Sí que té clar que té moltes ganes de sortir al carrer. "Un dia m'escaparé", diu. És una dona molt independent. Abans de la pandèmia es passava dues hores al matí i dues més a la tarda fora de casa. La Marlid tampoc passava gaire estona a casa. Se n'anava ben d'hora al matí cap a la universitat i no hi tornava fins a les vuit del vespre, quan totes dues preparaven el menjar, sopaven i es posaven a parlar, moltes vegades fins passada l'hora d'anar a dormir, reconeixen entre rialles.

La situació ara és molt diferent. Conviuen les 24 hores del dia i per passar l'estona juguen a cartes, miren programes a la tele, cuinen i intercanvien experiències. La Rosa està ensenyant català a la Marlid i aquesta l'està introduint en les noves tecnologies. Ara la Rosa s'entreté jugant a la brisca amb el mòbil de la Marlid mentre ella estudia. Una de les activitats amb què també han estat entretingudes ha sigut la perruqueria. "Tot i ser vella, soc molt presumida i no m'agrada gens tenir els cabells blancs", reconeix la Rosa. Davant d'aquesta petita crisi, la Marlid ha sigut l'encarregada de tenyir-la. La setmana que ve, la Rosa espera que ja la deixin sortir al carrer, però abans assegura que passarà una altra vegada per les mans de la seva "perruquera" personal.

També han tingut temps per a celebracions i sorpreses, perquè el 9 d'abril va ser l'aniversari de la Rosa. "Em va despertar, em va fer un petó i em va felicitar. Després vam anar cap a l'armari on hi havia una nota que deia 'Bon dia! T'estimo molt'", explica la Rosa, que es va anar trobant notes escrites en català per tota la casa. La sorpresa final l'esperava a la saleta on hi havia un petit pastís amb una espelma perquè demanés un desig: "Em va fer molta il·lusió. Va ser tan maco!"

El confinament ha tingut els seus alts i baixos, però els ha permès conèixer-se millor, compartir experiències i desenvolupar una veritable amistat. "És com la meva neta, l'estimo igual", reconeix la Rosa. I la Marlid respon, en un català molt correcte: "És la meva àvia".