ENTREVISTA

“L’activisme climàtic pot crear problemes si els governs no actuen”

John Elkington advertia de l’emergència climàtica ja des de l’any 1978 però admet que l’onada actual impulsada per Greta Thunberg sembla diferent de la resta. Podria ser la definitiva?

John Elkington advertia de l’emergència climàtica ja des de l’any 1978. Fa prop de quatre dècades que es dedica a la responsabilitat social corporativa i, en aquest temps, ha estat un veritable guru ecològic per a desenes d’empreses, algunes de les més importants del món, a través de la seva consultora Volans. Va ser a Barcelona per parlar a les jornades Fixing the Future, d’Atlas of the Future i Holaluz, amb suport de l’ARA.

Vostè que hi porta tant de temps, creu que vivim un momentum en la lluita contra la crisi climàtica?

Sí, avui és del tot protagonista. Però l’agenda ecològica té cicles, de pujada i baixada, com l’economia. En 40 anys he viscut ja quatre o cinc cicles en què el públic connecta amb algun tema, però en uns tres o quatre anys l’interès baixa. Mai baixa tant com havia pujat, de manera que la tendència general és cap amunt, però l’interès puntual es desinfla.

¿Vol dir que el moviment de Greta Thunberg es desinflarà?

Estem en una d’aquestes onades, però la veritat és que sembla diferent. Jo treballo en l’entorn empresarial i molts directius senten també que aquest cop és diferent. Molts d’ells reben pressió dels seus propis fills perquè facin alguna cosa pel clima, i per això estic molt emocionat amb aquest moviment dels adolescents. Però la política sempre va molt endarrerida. Per tant, tens la població que vol un canvi, els polítics i governs que no el volen fer i, al terreny del mig, les empreses a les quals es demana que facin un pas endavant i no saben com poden anar soles des de lluny, sense una regulació que les acompanyi. Si els governs no fan aviat un pas endavant i es posen darrere d’aquesta lluita, en dos o tres anys es desinflarà.

Però la crisi climàtica no s’esvairà.

Als anys 60, quan era a la universitat, vaig conèixer una estudiant que va anar a la presó 10 anys per intentar fer explotar un ministeri britànic. No va ser l’única, hi havia joves brillants i preocupats que es van enfadar molt per la falta d’acció dels governs i van agafar les armes. Avui tenim una finestra d’oportunitat molt estreta per començar a donar resposta a la crida dels joves al carrer. Si no ho fem, o bé es frustraran i desconnectaran, o bé s’enfadaran molt i crearan problemes. Podríem viure un altre període de terrorisme. I ja n’hem tingut prous.

És un moviment molt pacífic. ¿Vol dir que podria tornar-se violent?

Hi ha gent dins del moviment que podria creure que el terrorisme seria bo per al moviment, però això seria terrible, perquè quan les manifestacions es tornen violentes els governs normalment es tornen més repressius i reaccionaris.

I diu que pot passar en 3 o 4 anys?

El que dic és que segons els científics només tenim 10 anys per solucionar la crisi climàtica: si en els pròxims de 2 a 5 anys els governs no demostren que estan fent canvis prou significatius, la gent s’emprenyarà molt. I la qüestió esdevindrà molt més política. Mira per exemple el grup Extinction Rebellion quan va ocupar Trafalgar Square i el pont de Londres durant dies. Al principi van ser molt intel·ligents usant l’humor i a la gent els agradava, però llavors vam començar a sentir negocis que es queixaven que havien perdut molts diners per tenir el carrer tancat. Per això vaig reunir un grup de 23 directius que van signar una carta -la vaig escriure jo mateix- per dir que no totes les empreses creuen que Extinction Rebellion és dolent. De fet, moltes creuen que l’agenda del grup és la correcta. La qüestió és si les tàctiques són les correctes.

Quina ha de ser la tàctica?

Vaig escriure el meu primer informe sobre el canvi climàtic el 1978 per a Herman Kahn, un dels arquitectes de l’estratègia de destrucció nuclear mútua assegurada. Em va preguntar quins serien els grans temes mediambientals per a principis del segle XXI i n’hi vaig dir quatre: l’ozó, el canvi climàtic, els oceans i els químics tòxics per a la reproducció humana. Kahn em va dir: “El problema amb vosaltres, els ambientalistes, és que aneu en una moto cap a un gran canyó i premeu els frens i gireu. Potser el que hauríeu de fer és pitjar l’accelerador i intentar saltar per sobre del gran canyó”. En aquell moment vaig pensar que estava boig, però a mesura que em faig gran crec que com a espècie estem en un punt en què no hi ha altra opció que saltar, perquè l’evidència del caos climàtic està arribant tan ràpid...

Creu que cal acabar amb l’economia basada en el creixement?

Als anys 80 vaig encunyar el terme creixement verd. És comprensible que la gent estigui preocupada perquè certes formes de creixement actuals són destructives i fan malbé la natura i els pobles. Però sempre he dit que necessitem seguir creixent en algunes parts de l’economia, com l’energia renovable: hi ha una gran oportunitat de creixement aquí. ¿Però això significa que altres parts de l’economia s’han de destruir, com la indústria del petroli o el carbó? És difícil dir-ho perquè hi ha gent que en depèn, però créixer de manera estratègica és possible. Ho va fer el Japó quan va decidir deixar de construir vaixells i optar per la tecnologia.

És possible fins i tot amb Trump?

Gairebé a causa de Trump. La indústria del carbó dels EUA està desapareixent. Trump està escopint al vent, perquè intenta protegir coses que van directes a l’extinció.

Més continguts de