Tornar a Samuel Beckett, com cada tarda tornen Vladimir i Estragó a la cruïlla d'un camí on creix un arbre esquifit. Dóna gust escoltar la paraula del gran clàssic francès en una obra en què, segons els entesos, el director només ha de seguir les indicacions -moltíssimes- de l'autor per aconseguir que rutlli i manifesti tot el seu potencial, entre ells el còmic. Joan Ollé sembla que ha seguit amb molta cura les indicacions (ho hem comprovat amb una lectura, això sí, ràpida) de Samuel Beckett per a la seva proposta d' Esperant Godot i, no obstant això, la posada en escena no aixeca el vol. Queda aturada en un mar de paraules i un munt de gesticulacions, però el joc teatral desapareix i com a molt aconsegueix uns aïllats somriures plàcids. Per què?
El director diu que Beckett era tan savi que "va aconseguir el Nobel de Literatura escrivint obres de pallassos per a adults". I es refereix, esclar, a Vladimir i Estragó, aparcats en una terra de ningú, esperant algú que sempre diu que vindrà demà. Ollé sap que en l'ànima dels dos personatges arrela l'esperit de dos pallassos molt humans i, com dèiem, segueix fil per randa les acotacions de l'autor. Però tot i que el text arriba amb claredat i els intèrprets es lliuren al joc que els proposa el director, manca decisió a l'espectacle.
Joan Ollé ha treballat últimament en exercicis teatrals de contenció de les emocions, dels quals la seva versió de La plaça del Diamant va ser un exemple palès o, més recentment, la creació sobre textos de Mishima que va estrenar al festival Grec 2010. Sembla que en aquest Godot hagi volgut fer les coses de la mateixa manera o que directament Ollé hagi oblidat els mecanismes de l'humor de tant conrear poesia lírica. Com dient: "Si han de riure ja riuran, però no els faré riure". És a dir, vol evitar en tot cas el gag, la manera de dir còmica, el to de joc eixelebrat dels dos pallassos, i això el precipita a una lectura planera a la qual, a més, li falta densitat en els silencis.
De fet, és en l'oposició d'aquests silencis dramàtics i l'aparent absurditat de les converses dels dos personatges on rau el mecanisme de contraris que fa immensa l'obra. Joan Anguera i Ivan Benet fan l'esforç, però el director no sap trobar el to de la comèdia i, en conseqüència, el text llisca sense sal, sense intenció. Vladimir i Estragó tenen molt a veure però no són el mateix i és des de la seva individualitat irreductible des d'on es tracten. Són dos, no un de sol.
Per sobre la posada en escena d'Ollé plana un aire de quotidianitat francament ensopida tot i que l'espai, la llum i els intèrprets segueixen una direcció acadèmica, formal i, diríem, molt francesa. De res serveix que Ollé marqui uns moviments (que no són a l'original) i fins i tot juguesques amb els barrets amb aire de clown . Tampoc que revesteixi amb aires d'artista de varietats el Pozzó d'Enric Majó. La veritat, no hi ha res més trist que uns pallassos que intenten fer riure sense aconseguir-ho. Això li passa a aquest Esperant Godot , tant formalment perfecte com avorrit.
