Publicitat
Publicitat

Ester Albert: “Quan l’assetjaven a l’institut l’Alan em deia ‘jo sóc el raret i m’hi he d’acostumar’”

La mare de l'Alan explica en una entrevista a l'ARA el trànsit del seu fill de noia a noi i es pregunta què li va fer tant mal com per treure's la vida la nit de Nadal

Ha marxat unes dies de Rubí per desconnectar mentre el seu altre fill està repintant l’habitació de l’Alan, que transformarà en un despatx, perquè deixi de fer la seva olor. “Era insuportable”. L’Ester encara no ha entès què li va passar pel cap per treure’s la vida la nit de Nadal.

L’Alan va descobrir la seva orientació sexual primer i després es va adonar que s'identificava amb un sexe diferent al que va néixer?

Sí. Nosaltres sempre havíem vist que no era una noia femenina, ni per gustos ni per manera de vestir, però això a nosaltres no ens havia importat mai. A quart d’ESO, amb 14 anys, ens va dir que li agradaven les noies. Ens va semblar bé, i ell estava content. No se n’amagava a l’institut, anava agafat de la mà de la seva primera nòvia, i estava molt enamorat. Aquí li van començar a dir "lesbiana de merda", i abans ja li havien dit "marimacho". Jo li deia que no hi donés importància.

“Va començar el curs un 15 de setembre a Sant Cugat, i el 24 ja tornava a estar ingressat amb un primer intent de suïcidi ”

 

I quan això es va començar a convertir en un problema greu?

L’Alan va tenir una lesió important a l’espatlla i va haver de deixar la gimnàstica, i al cap de poc es va morir el seu cosí, el fill de la meva germana, en un accident, i l’Alan va entrar en una depressió. Tenia 21 anys i s’havia deixat les claus dins de casa, va voler saltar pel celobert i va caure d’un cinquè pis. A l’Alan se li va ajuntar tot i el 24 de desembre de 2013 va haver d’ingressar a l’hospital per primer cop.

Ell en aquell moment encara no havia dit que volia ser un noi.

No. Ell tenia clar que era lesbiana perquè li atreien molt les noies. Havia intentat sortir amb algun noi, però a mi em deia que li feien fàstic els nois, que no li agradava que li fessin petons. Va estar ingressat un temps a l’Hospital Clínic, i d’allà va anar a l’Hospital Benito Menni de Sant Boi de Llobregat. D’allà en va sortir bastant recuperat, i llavors va anar a l’hospital de dia de Terrassa. Durant aquest període va acabar el quart d’ESO gràcies a dues professores que li portaven els deures a l’hospital, i els estic molt agraïda. I el juny de 2014 ens va dir que no volia tornar a l’institut anterior, on li havien arribat a dir que ell també moriria com el seu cosí... Ens van recomanar que escollís un institut fora de Rubí, i va anar a un de Sant Cugat del Vallès, on estudiava a la tarda i així al matí podia seguir anant al centre de dia de Terrassa.

I allà es va repetir la història.

Al principi els metges van veure que havia millorat molt, i van reduir-li les hores d’estada al centre de dia. Però va ser començar el curs, i de seguida van començar a assetjar-lo de nou. Va començar el curs el 15 de setembre, i el 24 del mateix mes ja tornava a estar ingressat.

“Va començar l’hormonació a l’octubre i era feliç, cada passa que donàvem era una festa a casa”

 

En aquest ingrés ja hi va haver un intent de suïcidi?

Sí, s’havia pres moltes pastilles. Vam començar el mateix cicle un altre cop. Va ingressar al Clínic un temps, i després va tornar al Benito Menni. I aquí va ser on ens van dir que podia ser que passés alguna cosa més, més enllà de ser lesbiana. Llavors li van començar a fer preguntes, i l’Alan els va dir que ell se sentia un noi, que el seu cos li feia fàstic. El van derivar al Clínic un altre cop, però al departament de transsexuals. Això va ser a principis de 2015.

I això ho va canviar tot.

I tant, va fer un canvi extraordinari. Es va canviar el nom, ell se sentia millor i al març vam fer la preinscripció, ja amb el nom nou [Alan], per a un institut de Rubí, un altre de diferent. Vam avisar-los que era un transsexual i que ja havia patit assetjament en altres instituts, i ho van entendre molt bé. Vam començar el curs i tot anava molt bé i ell estava molt feliç. Però un dia en una reunió amb la tutora ens va dir que anéssim amb compte perquè l’Alan s’havia ajuntat amb dues noies que no li agradaven gens a la mestra. I sembla que van ser aquestes dues noies les que li van anar fent mal a l’Alan sense nosaltres saber-ho.

“Què li va passar pel cap la nit de Nadal? Tant patiment tenia acumulat? No ho sé”

 

Aquestes noies van fer-li creure a l’Alan que eren amigues seves i no era així?

Això sembla, però això ho hem anat descobrint després, un cop va tornar a ingressar al Clínic el 24 de novembre passat. De cop va començar a dir que no volia anar a l’escola perquè li feia mal el cap, un altre dia li feia mal la panxa... i jo vaig pensar, merda, ja hi tornem a ser. El vam portar d’urgències aquest dia perquè s’havia ferit els braços un altre cop. Quan tenia angoixa sempre es feria els braços. Estant un altre cop al Clínic, les companyes de l’institut que venien a visitar-lo em van explicar que l’havien tornat a assetjar. Clatellots, l’havien tirat per les escales, i li aixecaven la samarreta per veure si realment tenia pits o no. L’Alan feia temps que duia samarretes compressives perquè no se li notessin els pits. Segons aquestes noies, això només eren bromes, però per a l’Alan no ho eren, i el van anar ferint fins que va decidir el que va decidir. El tractaven com el raret, i el meu fill era molt dèbil i molt sensible.

Actualment els pares estem preparats perquè si un fill ens diu que és homosexual ho acceptem amb normalitat, però si ens diu que és transsexual potser no és tan senzill. Com ho vau viure vosaltres?

És veritat que això costa més, però jo ho vaig portar molt bé. Quan ell em deia que volia canviar-se el nom i dir-se Alan, jo li preguntava si n’estava segur, i sí que n'estava. I li deia, si tu has de ser feliç dient-te Alan i et trobaràs millor en un cos d’home, endavant, mai li vaig posar cap pega. Jo sí que m’esperava que fos lesbiana, que fos transsexual no, però quan m’ho va dir li vaig dir que endavant. Vam començar l’hormonació a l’octubre, i va ser el primer català menor transsexual amb el DNI canviat. Cada passa que donàvem en aquest sentit era una festa a casa. Veure’l feliç era fantàstic, per això el que va passar la nit de Nadal ens costa d’entendre. Què li va passar pel cap? Tant patiment tenia acumulat? No ho sé.

L’Alan va parlar amb una psicòloga del centre de dia el matí del 24 de desembre. Heu pogut parlar amb ella?

Sí, aquest dijous ho vam fer. Està molt afectada perquè no se li havia mort cap pacient abans. Ens ha explicat que el va veure molt trist, però que l’Alan no li va saber explicar per què ho estava. Li va dir que intentés descansar i que passés les festes a casa.

Tres instituts diferents, en contextos diferents, i en tots tres es va repetir la mateixa història d’assetjaments. Els nens ja se sap que són cruels i ho han sigut sempre, però has pogut pensar en què podem fer com a societat perquè això no passi més?

He parlat amb gent, i potser es podrien fer enquestes anònimes a les escoles, començant per primària, i dir-los als nens que si veuen que a un company li estan dient ‘gras’ els altres, que avisin. Des que es va conèixer la mort de l’Alan, estic rebent molts missatges al Facebook de nens que no conec de res que m’estan dient que ells també pateixen 'bullying'. Quants nens estan rebent assetjament a les escoles i no ho diuen? Els que a mi m’escriuen tenen molta por d’explicar-ho. A mi l’Alan, aquest últim cop que l’assetjaven i ho vaig saber quan ja estava ingressat, li preguntava si era cert, i ell em deia que ho deixés estar, ‘jo sóc el raret i m’hi he d’acostumar’, i que tenia por que jo fes el número a l’institut perquè era la mateixa història de sempre. I jo li deia que no pas, que no tenia per què acostumar-se a això. Ell tenia assumit que era normal que es fiquessin amb ell.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT