En l’escola, invertir-hi més i millor

Les proves PISA evidencien que el rendiment acadèmic millora si es reforça professorat i equitat

“Espanya retrocedeix en ciències al seu pitjor nivell en 20 anys”. “Els adolescents empitjoren en ciències i matemàtiques”. “Suspens general a l’escola de les retallades”. Són alguns dels titulars de l’endemà de la publicació de l’informe PISA, que avalua les competències en ciències, matemàtiques i lectura dels estudiants de 15 anys de 79 països del món. Malgrat que no és una mesura absoluta per calibrar l’ensenyament d’un país -i encara menys aquest any, en què s’han trobat “anomalies” a les proves de lectura d’Espanya-, PISA sí que detecta tendències i serveix de guia als governs per implantar polítiques educatives. Per això els sindicats docents espanyols van assenyalar que les causes de la debacle a PISA són les retallades i l’entrada en vigor de la Lomce.

En efecte, els estudis internacionals demostren que un increment de la inversió pública millora el rendiment escolar. Però hi ha dos matisos clau: la millora realment rellevant ve si la despesa es destina als estudiants més desfavorits, i el més important no és tant quant s’inverteix sinó com s’inverteixen aquests recursos.

La idea de fons és que “els diners per si sols no poden comprar un bon sistema educatiu”, segons va subratllar l’OCDE a l’estudi PISA in focus fa uns anys. Això explicaria per què Singapur és un dels països que normalment treuen més bons resultats a PISA malgrat invertir només un 2,9% del PIB en educació, un percentatge que arriba al 5% a la mitjana de països de l’OCDE i que a Catalunya és del 3,5%. “Per sobre del llindar dels 20.000 euros de PIB per càpita i per sobre dels 35.000 euros per alumne, la riquesa nacional ja no prediu la mitjana del rendiment d’un país a PISA”, diu el text.

Aleshores, on és més eficient invertir? Segons el mateix document, els països amb millor rendiment tendeixen a invertir més en el professorat, com per exemple Corea o la Xina, on “s’atrauen els bons alumnes a la professió docent oferint-los sous alts i un bon estatus professional”. Ho certifica també Anna Jolonch, doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de París VIII. “El més important són els mestres, i invertir en ells és el que no fem”, denuncia, i aposta per reforçar el seu desenvolupament professional, no només fent formacions o cursets sinó garantint una estratègia perquè es formin en aprenentatge col·laboratiu, interaccionin amb les universitats, participin en grups d’aprenentatge, visitin centres o contrastin experiències amb altres centres. “Després del docent, el segon factor d’èxit és la formació de líders i directors, i això ho tenim oblidat”, apunta Jolonch. Segons diu, cal reduir el temps lectiu dels docents perquè puguin preparar-se millor les classes. “Els demanem noves maneres de treballar però els donem els mateixos esquemes, i això pot provocar un problema de sostenibilitat de la innovació educativa”, avisa.

La ràtio no influeix gaire

Mentre que reforçar el paper del professorat és clau, els estudis internacionals apunten que no és tan rellevant “reduir el nombre d’alumnes a les classes”. Ho proven els excel·lents resultats del Japó. El país nipó, líder en matemàtiques a PISA, té aules amb més de 40 alumnes, però en canvi els docents tenen temps per fer recerca i formar-se. “No hi ha cap evidència que s’ensenyi millor amb menys alumnes”, va argumentar Marta Encinas-Martín, responsable d’educació i competències de l’OCDE, en la presentació de l’informe Talis 2018, que va enquestar més de 250.000 docents de 48 països. Aquesta opinió, però, contrasta amb la principal demanda que recollia l’informe dels professors espanyols, que s’estimen més tenir menys alumnes a l’aula que no pas un augment de sou.

Un dels factors d’èxit, doncs, és el personal de suport pedagògic com ara mestres i auxiliars d’educació especial, vetlladors, professors de reforç, tècnics d’integració social i d’educació infantil. Aquí a Catalunya -on des de l’aprovació del decret d’escola inclusiva el 2017 no hi ha hagut nous pressupostos- i a Espanya s’han de posar les piles: per posar un exemple, el Japó (amb una inversió en educació sobre el PIB semblant a Catalunya) té una persona de suport per a cada 7 professors, mentre que Espanya en té una per a cada 11.

“La millor manera de millorar resultats és atacant les desigualtats dels alumnes”, certifica Jolonch. De fet, l’Anuari 2016 de la Fundació Bofill posava en relleu que les dades PISA mostren que “els països amb més rendiment ho han fet reduint les desigualtats de resultats en funció del nivell socioeconòmic familiar i millorant el grau d’inclusió social de les escoles”. Segons Jolonch, cal destinar “els millors mestres” als centres amb més complexitat i compensar-los amb més diners però també amb més suport a l’aula. L’Anuari 2016 establia que una de les prioritats per al sistema educatiu català era augmentar els recursos dels centres més complexos, és a dir, més autonomia i més suport tècnic, pedagògic i financer.

Més equitat en el 0-3

Una altra de les prioritats apuntades, que aquesta setmana ha tornat a reclamar Save the Children, era invertir en l’educació de 0 a 3 anys. “Hi ha prou evidències, tant estadístiques com a través de la neurociència, que la inversió més rendible és en aquesta etapa”, afirma Eugeni Garcia Alegre, investigador associat a CRES-UPF. La Bofill va calcular que garantir l’educació dels 60.000 infants menors de 3 anys en risc de pobresa costaria 205 milions d’euros. Garcia Alegre deixa clar, però, que hi ha mesures que poden millorar el rendiment dels alumnes i que “no necessiten tants diners”: “Fer repetir curs és car i pervers, perquè genera frustració en els alumnes i fa créixer les possibilitats que abandonin els estudis”. Al final, resumeix l’investigador, “és més important gastar bé que gastar més”. Ara bé, Jolonch també llança un avís: “Hi ha uns mínims d’inversió sense els quals un sistema educatiu no pot funcionar, i a Catalunya no estem en el nivell que hauríem d’estar. Això repercuteix en la qualitat”.