EDUCACIÓ

Una iniciativa per escolaritzar 100 infants a Gàmbia

L’Escola Ndimbalante treballa en una àrea rural fruit d’un projecte de cooperació nascut a Catalunya
Una iniciativa per escolaritzar 100 infants a Gàmbia

A Njoben (Gàmbia) no hi ha llum, ni aigua, ni sistema de clavegueram, i fins fa dos anys tampoc hi havia escola. Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-se’n, Neus Fulladosa i el seu marit, Ebrima Ndimbalan -nascut en aquesta petita localitat del centre del país-, van trobar-se dibuixant el projecte Associació Ndimbalante School. “Va ser qüestió de mesos, si al desembre ho estàvem parlant, al gener ja començàvem a construir”, explica Fulladosa. Avui l’Escola Ndimbalante acull gairebé un centenar d’alumnes d’entre 4 i 7 anys.

Malgrat que l’escolarització és obligatòria a Gàmbia, l’absentisme s’agreuja a les zones rurals del país, on la manca de recursos obliga molts nens i nenes a col·laborar en les tasques domèstiques. “L’economia és subsistent i les famílies necessiten que els seus fills els ajudin a casa”, explica Fulladosa, que espera doblar el nombre d’alumnes en un futur pròxim.

Les dues aules en què es distribueix el centre no permeten atendre el gruix de nens i nenes que viuen al poble. “Al principi la gent tenia una mica de por, però amb el temps hem anat creixent i ara se’ns fa petita”. La primera promoció es va graduar el curs passat: “No volien marxar”, recorda orgullosa.

L’escola funciona com a vàlvula d’entrada dels més petits dins el circuit. “Es tracta de cobrir la demanda i que els nens puguin tenir un lloc on rebre les classes i fer un àpat al dia”, subratlla Fulladosa. Un cop els infants superen els 8 anys, han de cursar la següent etapa escolar en una altra localitat, a uns 30 minuts de distància caminant. El trajecte encara s’allarga més quan superen la primària. Per anar a l’institut han de traslladar-se fins a la ciutat més pròxima i sovint la distància provoca que molts d’aquests nens optin per deixar d’estudiar.

Un projecte gairebé únic

Els fundadors de Ndimbalante presumeixen d’haver creat “una de les poques escoles públiques del país” i lamenten les barreres a què s’enfronten els infants per accedir a una educació. “Si no tens diners per pagar l’uniforme o una bici per poder-hi arribar, no pots anar a l’escola”, diu Fulladosa, que remarca que els pocs recursos de què disposen les famílies fan que siguin habituals diferents nivells educatius dins un mateix nucli familiar: “Et pots trobar amb un germà analfabet i l’altre universitari”.

El centre es finança a través d’activitats solidàries que l’associació organitza a Espanya. “L’escola s’ha fet gràcies a la venda d’arracades i llibretes a través de les xarxes”, diu la fundadora. Però el projecte se sustenta fonamentalment gràcies al treball de dos equips voluntaris: un a Gàmbia i l’altre a Catalunya. Actualment treballen per impulsar una campanya de socis per ampliar les instal·lacions de l’escola i, “si les donacions ho permeten”, posar un punt d’aigua al poble.

“Sabem on es destina cada euro recaptat, no hi ha blancs rics ajudant negres pobres, sinó una cooperació internacional de veritat”, remarca Fulladosa. És per això que l’escola rep el nom de Ndimbalante, “ajudar-se els uns als altres” en wòlof, la llengua parlada a la localitat. El centre ha unit tot el poble, que feia anys que “demanava ajuda internacional”. “Érem l’única alternativa. Que vinguéssim els ha donat l’espurna per començar a actuar”.