L'exercici físic ha estat sovint denigrat des dels cercles intel·lectuals. En diverses èpoques pensadors, filòsofs i escriptors han tendit a considerar que cuidar el cos era incompatible amb l'exercici artístic o literari. És més: la figura de l'esportista sovint ha aparegut contraposada a la de l'intel·lectual. Qui volia excel·lir en el camp de la creativitat a la força havia de dur una vida desordenada, bohèmia i malsana.
Al llarg de la història hi ha hagut infinitat de creadors que han compaginat la seva activitat creadora amb la pràctica assídua -fins i tot professional en algun moment de la seva vida- de l'esport. Hi ha casos notoris com el d'Ernest Heming way, que va fer boxa, natació, atletisme i rugbi, però també els d'Albert Camus i Nabokov, que van ser jugadors de futbol.
El cas més recent d'escriptor esportista és el del japonès Haruki Murakami. Premi Internacional Catalunya 2011 i amb prop de trenta maratons, Murakami explica en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010) de quina manera ha contri buït l'exercici físic a la seva carrera literària. En un text que en poc temps s'ha convertit en la bíblia del corredor que darrerament omple les curses populars a tot el món, l'escriptor transmet amb un llenguatge senzill tant les sensa cions com les vivèn cies que experimenta un corredor davant la seva primera cursa o la primera marató, davant la por al fracàs o l'estat d'eufòria amb què creua la línia d'arribada després d'estar-se mesos entrenant-se de manera sacrificada i solitària.
