ENTREVISTA

"Soc una mare esperant ser mare"

Periodista i autora d’‘El vientre vacío’, Noemí López Trujillo, explora les conseqüències de la crisi i la precarietat sobre els joves

Arribar a la trentena va ser el detonant per escriure aquest retrat generacional que és El vientre vacío, un llibre on López Trujillo també parla sense embuts del seu desig -ara inabastable- de ser mare.

Denuncies que l’allargament de la joventut només és una excusa per mantenir tota una generació en la precarietat.

El sistema està organitzat perquè tot sigui temporal -contractes temporals, lloguers temporals- i, com que la incertesa ja és pròpia de la joventut, ens han dit que s’allarga per així justificar aquesta temporalitat. Però és una ficció, perquè ser jove no vol dir que no hagis de tenir garanties o compromisos. És una manera de deslegitimar que demanem coses i tinguem seguretats. Sembla que per pujar fotos a Instagram amb el filtre del gos o compartir pis no puguis tenir les demandes pròpies dels adults.

¿La precarietat i la crisi han robat el futur a la teva generació?

En el llibre ho dic però és més una metàfora que una realitat. Amb robar el futur vull dir que ens han impossibilitat visibilitzar les nostres pròpies vides, no hi ha res tangible a què puguis aspirar. La crisi ha sigut l’excusa per acabar d’implantar unes polítiques i unes condicions econòmiques que són incompatibles amb un futur i una vida digna.

Com afecta aquesta precarietat al desig de ser mare?

La precarietat ha existit sempre. Però no només impossibilita voler ser mare sinó també la manera com vull ser mare. Diuen que les nostres mares i àvies tenien fills en condicions pitjors, però la nostra idea de maternitat és una altra i ja venim amb un discurs articulat del que ha de ser la política social i el feminisme, i volem complir aquests estàndards. I la precarietat el que fa és trencar absolutament amb la idea de com volies dur a terme la teva maternitat.

Les dones ja podem decidir no ser mares, però també n’hi ha que no ho seran mai perquè no poden.

Hem d’esperar que la generació de dones nascudes als 80 acabi el període fèrtil per veure si, efectivament, hi ha hagut un desplaçament en l’edat en què es tenen fills per les condicions econòmiques. Però els demògrafs ens diuen que això ja està passant, perquè alguns dels arguments de les dones per no tenir fills no depenen d’elles, com ara les qüestions econòmiques i laborals. No volem abocar els nostres fills a ser precaris com nosaltres.

Aquí entra en joc el negoci de la reproducció assistida. ¿La congelació d’òvuls dona falses esperances?

[Les clíniques] han capitalitzat el desig de ser mare i aprofiten que no podem decidir sobre les nostres vides per fer negoci. A canvi de diners et donen un futurible, una possibilitat, perquè ni tan sols et garanteixen res. Però ja és més del que et garanteix el govern, i pagues per la tranquil·litat.

Tot i que potser caldria posar mesures perquè en puguis tenir quan vulguis.

El debat de la maternitat és important, perquè, per altra banda, el sistema polític ha generat el discurs de l’ hivern demogràfic i et trasllada la culpa que l’estat del benestar no es pugui mantenir perquè no hi ha nens. Però qui es preocupa de nosaltres? Ens diuen que hem de salvar el sistema i, en canvi, no se’ns està garantint aquesta possibilitat.

Què seria per a tu determinant per poder tenir fills?

Una feina indefinida i garanties que no em faran fora en qualsevol moment, perquè després de la reforma laboral l’acomiadament és molt barat. I poder accedir a un habitatge que no em costi més del 30% del meu sou. Amb això jo ja tindria fills.

Del llibre se’n desprèn que tens aquest desig des de l’adolescència.

I abans. Crec que hi té a veure la política de les cures, de com les nenes comencem a desenvolupar la felicitat a través de la cura dels altres. Però fer aquesta lectura no fa que el desig desaparegui. Per descomptat que hi ha una qüestió cultural que té molt a veure amb la qüestió patriarcal, però això tampoc fa desaparèixer el desig de ser mare, perquè és una cosa molt íntima i personal.

I què passa, si no tens fills?

No m’ho plantejo. Suposo que seria un dol o una frustració, perquè realment ho desitjo molt. El que em plantejo és com readaptar la maternitat, perquè potser no serà com m’agradaria. Però no imagino la no maternitat. Soc una mare esperant ser mare. No em fa vergonya dir que sempre he volgut ser mare. I no passa res. No et fa ni millor ni pitjor.

La maternitat i la no maternitat ens segueix marcant.

El nostre cos sempre és un terreny a conquistar per l’altre. Sempre som qüestionades: si tens fills, si no en tens, si en tens massa aviat o massa tard, si no tens el segon, si avortes... Se’ns infantilitza pel fet de ser dones.

La criança i la maternitat són un terreny que s’havia apropiat la dreta.

Sí, i trobo a faltar que l’esquerra s’apropiï d’alguns conceptes. Jo ara dic que soc pro vida. Pro vida digna, perquè la dreta s’ha apropiat d’aquest concepte, que és molt potent, per referir-se a l’avortament. Maternitat, família, infantesa, són conceptes que s’ha apropiat, i no els hi estem disputant. S’ha de començar a perdre complexos i reivindicar aquests conceptes des de l’esquerra.

Més continguts de