De l’estigma a ser un referent: consells per capgirar una escola

BarcelonaCom pot aconseguir una escola gueto ser un referent educatiu? Xavier López parla amb una passió desbordant de la seva feina com a director de l’Escola Octavio Paz, al barri de Navas de Barcelona. Quan va arribar-hi per primer cop, fa cinc anys, era un “centre estigmatitzat i sense recursos” i sense AFA organitzada. Ara la demanda de les famílies triplica les places disponibles i a l’entrada de l’escola hi ha una paret amb les firmes de mestres d’arreu que hi han fet formacions. Oblideu-vos de receptes màgiques. El secret passa per treballar molt i en equip. “Crec que la clau és haver aconseguit bons professionals que ens acompanyin, espais on els mestres debatem i ens coneixem, cohesió d’equip i un projecte educatiu basat en els talents dels mestres”, diu.

Per homenatjar els seus referents “de dins i fora de l’escola”, el Xavi ha escrit Mestres d’un mestre, un llibre que vol sumar idees al debat pedagògic perquè centres i docents s’hi puguin inspirar. El director avisa que “no és un receptari”. “Venir i copiar el que fem no tindria sentit. Cada escola és única i s’ha de fer molta reflexió i formació abans de fer canvis”, diu. El llibre és un repàs al seu viatge pel món educatiu: des de l’escola rural del seu Vimbodí natal i la difícil etapa de l’institut fins a l’època universitària a la Rovira i Virgili i els primers centres on va exercir la professió.

Alhora, és un crit a favor d’un “canvi de mirada” i una aposta sense fissures per una educació personalitzada. “Un docent no podrà ser mai mestre quan perd la fe que tot alumne té un potencial a desenvolupar”, hi diu. El Xavi hi posa l’experiència pròpia: quan estudiava a l’institut, una professora va dir als seus pares que amb ell no hi havia res a fer. Va repetir curs. “Si els meus pares haguessin escoltat la professora, jo ara no estaria aquí. No podem permetre que els mestres a l’escola i els professors a l’institut no valorin les necessitats individuals de cada persona”, afirma. I afegeix: “No podem tallar tots els alumnes pel mateix patró, hem d’escoltar les necessitats de cada nen”. Per això, els alumnes no tenen notes. “Ningú és un número. Hem de tenir una mirada oberta, en la qual tots els alumnes aprenguin”, assegura amb convicció. Tampoc hi ha assignatures, ni llibres de text: a l’Octavio Paz han implementat un treball globalitzat i tenen assemblea, ambients a infantil, treball per projectes, espais competencials, laboratoris i capses.

Mentre ensenya els qüestionaris de mestres que han visitat l’escola durant els últims anys, el Xavi explica que ara hi ha molts docents amb ganes de millorar. “Estem vivint un moment de transformació molt potent”, diu, satisfet que en moltes escoles es deixi enrere el mètode “100% tradicional, memorístic i rutinari” que ell va viure en primera persona a l’escola de Vimbodí.

L’impacte de la pandèmia

D’aquella escola en va treure, també, l’evidència que barrejar els nens per edats és garantia d’èxit. “Si volem projectes educatius per a la vida, no entenc per què una escola ha de tenir infants classificats per any de naixement, perquè els adults no només ens relacionem amb gent de la nostra edat”, afirma. La pandèmia no ha sigut una excusa per abaixar el llistó. De fet, assegura que els ha jugat a favor: “Ha posat en valor el nostre projecte d’aprenentatge global. Hem canviat algunes condicions, com la mobilitat pel centre o els espais, però no l’objectiu”.

El Xavi afirma que els instituts que reben els alumnes de l’Octavio Paz li diuen que són “resolutius, saben treballar en equip i són autocrítics”. I avisa que en molts centres de secundària cal una sacsejada, conèixer altres realitats i “trencar prejudicis”. “I això no ho mou l’administració, sinó els equips humans dels centres”, avisa. Però està convençut que l’onada de canvi és imparable: “Si una escola estigmatitzada i amb pocs recursos com la nostra ho està aconseguint, qualsevol centre amb ganes, empenta, compromís i sense por a trucar a totes les portes també pot”.