CRÒNICA

L’estranya anormalitat

Barcelona té aquests dies la Rambla buida, negocis turístics tancats i veïns al Gòtic fent vida al carrer
El Bru (en primer pla), a punt de xutar en un partit de futbol improvisat al Pla de la Seu de Barcelona amb altres nens dels barris de la Ribera i el Gotic / PERE VIRGILI

Pujo les escales de l’estació de tren de la plaça Catalunya, encara amb el bitllet a la mà, perquè “amb això del covid” no has de cancel·lar-lo al sortir, les portes s’obren soles, i la primera visió que tinc és del tot diferent de la de sempre. La de sempre, la dels últims anys, és aquesta: cames i més cames i maletes i més maletes. Ara no. Són les deu del matí i a la terrassa del Zurich hi ha lloc. És inaudit. A les taules ocupades hi ha autòctons que esmorzen sense pressa. Uns obrers treballen a dins d’una botiga que serà de -llegeixo-“ milkshakes ” i es dirà Fine Guys. No sé si la van començar a planificar abans de la pandèmia, pensant en tots aquests turistes l’absència dels quals, ara, és tan present. A la plaça Catalunya no hi ha venedors de veces, per tant hi ha menys coloms, però, en canvi, unes quantes gavines. La Rambla també ofereix un aspecte del tot nou. És buida. Tant, que una noia amb mascareta la fotografia amb el mòbil. Ens explica que es diu Ana Cintya Loayza, que treballa al Conca, que avui és el primer dia que ve a treballar, després de tres mesos, i que vol tenir un record d’aquesta Barcelona que no havia vist mai. “Fa tres mesos que no trepitjo això, estic impressionada”.

Rambla avall, una parella rambleja empenyent un cotxet de bessons. Abans no hi hauria cabut mai, aquest cotxet, pel centre. Em diuen que viuen a Horta, però que han vingut a fer un volt. Un borratxo fa ziga-zagues i s’encara amb els avis que seuen als bancs. M’adono que no faig el mateix de sempre: no agafo fort el bolso per si me’l roben. Ara no n’hi ha, de carteristes, perquè, si n’hi hagués, amb tan poca densitat humana es detectarien a l’instant. La Casa Beethoven és oberta, però veig una munió d’establiments -tots dedicats al turisme- tancats. Barcelona is My Syle, tancat; al costat, I Love Barcelona, tancat; Change, tancat; Souvenirs, tancat. A la façana del davant, l’Antiga Casa Xancó-Cotchet, la camiseria fundada l’any 1820, està en lloguer. No deuen haver aguantat més o potser es jubilen. Què hi faran, en aquesta botiga tan bonica? ¿Potser un altre establiment de milkshakes? Una hamburgueseria.

L’hora dels veïns de la Rambla

La plaça Reial, també, buida de turistes. Una noia asseguda al pedrís de la font es mira el mòbil i pren el sol del matí. Un periodista que ha tingut la mateixa idea de reportatge que nosaltres parla per telèfon amb els de la redacció: “Estic flipant”, exclama. Entrem a la Boqueria, i allà, una altra sorpresa. El Bar Pinotxo, que sempre té tres files de turistes esperant per a un lloc, és buit. La barra no la poden fer servir, les tauletes altes sí. Ens hi asseiem i demanem un d’aquells cafès amb llet que fan, amb got, tan bons, i enraonem una mica amb els amos, el Juanito i el Jordi.

“Com que encara no hi ha mobilitat, no ve gent de Vic o del Maresme, però venen els d’aquí, que això no passava. Al centre la gent de Barcelona hi baixava poc, però ara ho fan. ¿Tu t’enrecordes de Can Beristany? ¿Que feia cantonada amb Ferran? Abans jo recordo que la gent baixava expressament per anar-hi, perquè era una botiga d’esports molt reconeguda. ¿Que vull alguna cosa de submarinisme o d’esquiar? Me’n vaig a Can Beristany. Ara és el McDonald’s. Si algú vol res d’esport se’n va al Decathlon (l’altre dia hi havia cua al d’aquí darrere). Són coses que el temps ens ha fet canviar. Però, mira, les floristes estan tornant a posar flors. Els veïns de la Rambla, que en deuen quedar 30 o 35, tornen a sortir. Hi ha hagut un excés de turisme, però també el necessitem. Jo al matí, abans, feia truites, i a les nou del matí, totes menjades. Ara les faig a la carta”.

M’acosto a la parada de fruites de l’entrada. “Vam passar de ser el millor mercat del món a ser el Port Aventura dels mercats”, em diu una paradista. “Va ser un cúmul de tot”, afegeix un company seu. “Excés de turisme, el pàrquing tancat tres anys...” En aquestes botigues hi he comprat moltes vegades, perquè tenen totes les verdures que vulguis, i ara em sorprèn la tranquil·litat. Els cartells de “ Don’t touch ” de moment no hi són.

M’arribo al Pla de la Seu, que s’ha convertit en un estadi de futbol infantil. Hi ha famílies que -es nota que els fills van junts a l’escola- enraonen assegudes per aquí i per allà. Entenc que, com que els parcs estan tancats i no hi ha turistes, l’espai torna a ser per a ells. O potser ho és per primera vegada. Entenc que s’ho prenen (jo també) com un compàs d’espera. Gaudeixen d’aquesta estranya normalitat, que s’acabarà quan torni la anormalitat. O potser és al revés. Gaudeixen d’aquesta estranya anormalitat, que s’acabarà quan torni la normalitat.