Catalunya, la drecera per als futurs fisioterapeutes francesos

Els estudiants venen atrets per uns estudis més curts i tornen a França a treballar amb sous més alts

Lina Rahou ja portava gairebé un any –normalment calen dos cursos– preparant-se per la prova d'accés que s'ha de fer a França per entrar a qualsevol carrera de medicina, però a mesura que s'acostava la data de l'examen el camí cap a l'objectiu d'entrar a fisioteràpia se li feia més costerut. A França, la fisioteràpia és una de les disciplines de medicina més cotitzades i l'accés és molt restringit. Rahou no les tenia totes i quan la seva mare es va assabentar d'una drecera ràpida i segura, no s'ho va pensar dues vegades: aniria a estudiar a Catalunya.

La mare de Rahou va sentir de rebot a la cua del supermercat dues dones que asseguraven que a Catalunya no cal fer cap examen previ d'accés, que es pot treure el graduat amb només quatre anys -sense els dos per preparar la prova d'accés- i que hi ha diferents universitats privades i publicoprivades que esperen els estudiants francesos amb candeletes. Així va ser com Rahou, de Marsella, va arribar a Girona i es va graduar a l'Escola Universitària de la Salut i l'Esport (EUSES Girona). I com ella tants d'altres. Aquells anys Rahou va compartir classe amb molts joves francesos que havien optat per la mateixa estratègia. Segons calculen els professors i alumnes contactats per l'ARA, en aquest centre hi ha més d'un 60% d'alumnes francesos. La direcció s'ha negat a facilitar les dades oficials i concretes perquè "no interessa que se sàpiga", però ha admès que "els percentatges són més o menys aquests". El centre d'EUSES Terres de l'Ebre, però, sí que ha confirmat que a la seva facultat hi ha més d'un 60% d'alumnes francesos.

EUSES no és l'única institució que apunta al mercat francès: la resta d'universitats publicoprivades i privades catalanes també s'alimenten d'aquests estudiants. El grau en fisioteràpia de la Fundació Universitària del Bages reconeix que l'alumnat procedent de França significa entre el 60% i el 70% de les places d'un total de 766; i a la Universitat de Vic el percentatge es manté en la línia (hi ha gairebé 400 estudiants francesos, més d'un 65% del total). De prop, les segueixen la Universitat Internacional de Catalunya, amb un 45% de la plantilla (359 estudiants); també Blanquerna, amb un 17,9% (113), i les Escoles Universitàries Gimbernat (EUG), amb aproximadament un 15% de l'alumnat. L'únic grau de fisioteràpia de gestió publicoprivada de Catalunya que no té cap estudiant francès és el que ofereix el Tecnocampus de Mataró, que es va estrenar el curs 2016-2017 i només compta amb 20 places.

Les peticions d'alumnes francesos es van incrementar a partir de l'any 2010 amb l'arribada del pla Bolonya, que va facilitar la convalidació de la carrera a França, expliquen fonts d'EUSES Girona. I el mateix centre subratlla que les universitats privades catalanes no són les úniques que treuen rèdit de la situació. Molts francesos també es desplacen fins a Elx, Saragossa, Navarra o Madrid, on la Universitat Europea imparteix directament el grau en francès. De fet, a vegades l'idioma tira enrere alguns estudiants, però acaba sent un factor sense gaire importància per a la majoria. "El primer any em costava entendre el català, sobretot a les classes d'un professor de no sé de quin poble que el parlava molt tancat, però el vaig aprendre ràpid, igual que el castellà", explica Rahou. Tot i la crisi del coronavirus, la tendència es manté a l'alça. Diverses universitats asseguren que enguany ja s'han apuntat els mateixos o més estudiants gals que el curs anterior. 

En aquest negoci, però, no hi entren les tres universitats públiques catalanes que ofereixen el grau en fisioteràpia, la nota de tall de les quals va superar el nou sobre catorze. De fet, no hi ha més de l'1% de joves francesos entre l'alumnat de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de Lleida i la Universitat Autònoma de Barcelona. 

A la recerca de l'estudiant francès

Les facultats catalanes que s'aprofiten d'aquesta situació no esperen de braços plegats que arribin els estudiants francesos, sinó que organitzen jornades de portes obertes en francès i es publiciten en salons d'ensenyament que se celebren a França. Va ser en una d'aquestes fires, a Montpeller, en què les EUG van convèncer Amandine Bigand (Nimes, 24 anys), que es va acabar traient el grau a Sant Cugat del Vallès i ara està fent els tràmits burocràtics per convalidar els estudis a França.

Tot i aquestes campanyes de captació, el consultor universitari Jordi Casabella, d'Unportal.cat, assegura que "és clau l'efecte boca-orella entre els mateixos estudiants francesos, que es veuen expulsats del sistema universitari del seu país perquè hi ha molt poques places de fisioteràpia i l'accés és molt restringit". Casabella explica que molts estudiants francesos es fixen en aquesta disciplina per la sortida laboral que té a França, on la Seguretat Social cobreix les consultes de fisioteràpia, la gent té més el costum d'anar al fisioterapeuta i els professionals estan molt més ben pagats. 

Fisioterapeutes catalans a França

Els estudiants francesos, però, no són els únics interessats en fer de fisioterapeuta a França. En Christian Ibarra (Empuriabrava, 27 anys) va estar més de dos anys buscant feina a Catalunya, però va rebre una oferta de la Seguretat Social francesa per treballar a París i no s'ho va pensar dues vegades: ara cobra uns 1.700 euros nets al mes. Tot i això, vol acabar treballant en una consulta privada que estigui prop de la frontera, per cobrar més i tornar a viure al seu poble natal.

L'objectiu d'Ibarra és el que ja han aconseguit molts empordanesos que cada dia travessen la frontera per anar a treballar de fisioterapeutes a la Catalunya Nord per cobrar, segons admeten, més del doble del que guanyarien al Principat. L'Alba Ramos, de 27 anys, tampoc trobava feina fins que va aconseguir-ne a l'estat francès. Ara fa tres anys que treballa a Amélie-les-Bains-Palalda i viu a Figueres, i diu que té previst continuar amb aquest anar i venir durant molts anys. L'Eva Quintero (Figueres, 23 anys) té clar des de primer de carrera que vol acabar fent el mateix que Ramos i defensa que és la combinació perfecta: "A l'Empordà es viu molt bé i a França es cobra molt bé". 

Alhora també hi ha molts catalans que han emigrat sense tenir previst tornar. Abraham Montaño (Badalona, 27 anys) és un d'ells. Va estudiar a les EUG i ara treballa a Lió en l'especialitat de la fisioteràpia relacionada amb les arts escèniques, que està més desenvolupada que a Espanya. Un dels motius principals, sense dubte, és el sou: els mesos bons pot arribar a cobrar 7.000 euros bruts, cosa que aquí a Catalunya és impensable. També per raons econòmiques, els francesos que venen a estudiar els graus de fisioteràpia tampoc es queden a treballar aquí. De fet, Bigand i Rahou no han dubtat en tornar al seu país un cop graduades. Rahou ja treballa a Marsella en una consulta privada i cobra 5.000 euros bruts per unes 40 hores setmanals. I a Bigand, que està tramitant la convalidació de la carrera, ja li ha ofert feina una consulta privada en la qual, assegura, com a mínim cobrarà uns 3.000 euros bruts. "Seré la reina", anticipa.