Explosió de joventut, dinamisme, humor i bona música el divendres al Festival de Peralada. Jamie Cullum es va posar el públic a la butxaca. Photograph va ser la presentació perfecta. Surt, s'asseu al piano, entona una balada i, de cop, com si ressuscités Jerry Lee Lewis, s'aixeca sense deixar de tocar, engega un "Com esteu, Peralada?!" i bateria, guitarra i baix s'uneixen a l'esclat de decibels. Deixa el piano i es passa al pop ballant i saltant. El ritme cada vegada és més fort, ara hem passat al jazz-rock. Crits, aplaudiments i Get your way . Es treu l'americana, s'arremanga la camisa, s'afluixa la corbata, s'enfila al piano mentre el públic xiula i sense deixar de cantar salta! Pura vitalitat i ritme a les venes.
Una parella arriba tard. "No us heu perdut res". Ara és Frank Sinatra entonant I get a kick out of you . Es treu la camisa i queda en samarreta. Només són cinc músics i sonen com una big band . Cullum s'aixeca i balla desmembrat mentre desmembra Cole Porter. És un nen jugant amb els grans clàssics. Pura imaginació.
Es fica amb una senyora que marxa i li agafa un atac de tos. Beu aigua i diu que el whisky és bo per a la veu. Presenta els músics: Tom Richards, saxo i teclats; Rory Simmons, guitarra i trompeta; Chris Hill, baix, i Brad Webb, bateria. A If I ruled the world se'ns mostra com un Elton John i es transformar tot seguit en John Lennon a Come together . El públic pica de mans, ell demana que no ho facin perquè li ha canviat el ritme. Ara és explosiu. Dóna les gràcies a l' exbeatle mirant amunt. Cullum està posseït per la música. Afronta el tema Twentysomething com un musical de Broadway que evoluciona cap al pop dels anys 70 per recular al jazz dels 50. Juga amb la veu, treu notes infinites de baix i, com un nen trapella a qui riuen la gràcia, hi insisteix fins que un esclat de riure el torna al ritme frenètic corrent per l'escenari fins al piano. Acaba en sec i el públic esclata. Cullum és un showman .
'A cappella'
AI'm all over it fa cantar els presents a crits. Domina la situació al mil·límetre. Don't stop the music de Rihanna emana canvis de registre constants. Recorda Amy Winehouse amb un íntim Love is a losing game . I un What a difference a day made en format de trio i veu trencada fa pensar en el piano de Nina Simone. Obren els llums. A cappella i sense amplificació ens obsequia amb un sincopat Caravan mentre pica un plat robat a la bateria. Som a la recta final. Mind trick sona elèctrica i a These are the days passa del gospel al be-bop i acaba amb rock canalla. Marxa. Torna. "És una gran nit, us estimo!" Ens regala un pausat Singin' in the rain . S'hi afegeixen els músics i torna a esclatar el so amb tot el públic fent els cors en un llarg mantra col·lectiu que acaba a ritme de rock amb The wind cries Mary de Jimi Hendrix. El deliri és total.
