Les factures de la princesa

En plena crisi de l'euro i gran desconcert del món econòmic i polític, la història de la princesa saudita, Maha al-Sudairi, que se'n va anar d'un hotel de luxe de París sense passar per caixa, crida l'atenció per la desmesura i el tren de vida que la senyora portava. I per les amistats que protegeixen aquest dispendi. La princesa morosa és la dona -avui repudiada- del príncep hereu del regnat saudita, Nayef Ben Abdel Aziz.

Pel que es veu, la princesa va provar de marxar de l'hotel de matinada, passats dos quarts de quatre, però encara que ho hagués fet a plena nit no resulta fàcil sortir d'incògnit d'un hotel quan arrossegues desenes de baguls, t'acompanya una cort d'una seixantena de persones i t'espera a la porta un exèrcit de limusines. Alertats, doncs, per la gran mobilització principesca, els conserges de l'hotel, el Shangri-La, a tocar de la Torre Eiffel, van informar la direcció i es va decidir avisar la policia i l'ambaixador de l'Aràbia Saudita perquè la princesa pagués els sis milions d'euros que devia, d'una factura total de setze milions, deu dels quals ja havien estat liquidats. La princesa Maha vivia a l'hotel des del desembre i tenia tota una planta a la seva disposició, amb un total de 41 habitacions.

Deutes a botigues de luxe

No és la primera vegada que la princesa, que té immunitat diplomàtica, s'oblida de pagar les factures i han d'anar-les a pagar, a corre-cuita i a cop de talonari, els representants a la capital francesa del seu govern. Així, l'any 2009 es va produir un episodi similar quan va deixar un rosari de deutes a diverses botigues de luxe i els comerciants van decidir portar-la als tribunals. Fins que va venir l'home del talonari i ho va provar d'arreglar.

És un bon exemple del món que avui trontolla a causa de la pèrdua del control social i polític dels recursos econòmics com un bé públic. El 2008 un dels fills de Gaddafi, Aníbal, va ser arrestat amb la seva esposa, Aline, en un hotel de Suïssa. Aline, embarassada de nou mesos, volia tenir el fill a Suïssa, però es va trobar amb la sorpresa que dos dels seus empleats, una noia tunisiana i un noi marroquí, van denunciar el matrimoni per maltractaments. Segons va poder establir la policia suïssa, els dos empleats rebien pallisses sistemàtiques i eren obligats a treballar dia i nit sense repòs, atents als capritxos dels Gaddafi.

Aquella intervenció raonable i legal de la justícia suïssa es va convertir en un gran escàndol i Muammar al-Gaddafi va decidir venjar-se'n amb la detenció de dos ciutadans suïssos que treballaven a Líbia. A més va tallar el subministrament de gas a Suïssa i va retirar els seus fons dels bancs helvètics.

També va fer la pallassada de demanar davant de les Nacions Unides que Suïssa fos repartida entre Alemanya, Itàlia i França. La tímida reacció dels països europeus a favor de Suïssa va provocar l'anomenada "guerra dels visats", fins que Gaddafi va fer posar a tothom de genolls i va aconseguir que els països democràtics demanessin perdó per aplicar les lleis de l'estat de dret. Només la revolta popular durant les revoltes àrabs faria trontollar el dictador i, aleshores sí, els països europeus li van clavar la fiblada, li van treure el plat de taula i se'l van carregar.

Normalment, tots aquests assumptes de dictadures incontestables que es protegeixen amb les enormes riqueses naturals s'esbandeixen amb els arguments de la realpolitik segons els quals la dependència dels països democràtics a recursos dels quals no disposem ens obliguen, "per raons d'estat", a acceptar "determinades coses".

Ara mateix, Espanya està gestionant una venda de tancs amb l'Aràbia Saudita per salvar, es diu, 250 llocs de treball de l'empresa General Dynamics Santa Bárbara. El fet que les dictadures estiguin cada dia més ben armades en una regió del món en permanent violència no sembla, doncs, un fet que es pugui qüestionar, ja que la raó econòmica s'imposa com la principal raó patriòtica. Gaddafi va caure quan ja no manava. Però primer se li va treure tot el suc que es va poder. De l'Aràbia Saudita quasi no se'n parla. Els diners, els recursos, se'n van per l'aigüera principesca. Paga el petroli i les propines són altes: tot un programa de futur.