No tothom pot portar la mateixa moto. Aquesta és una de les premisses essencials de la filosofia Harley-Davidson. De les 18.000 màquines que han estat a Barcelona aquest cap de setmana a la concentració de Montjuïc, no n'hi ha cap d'igual. L'alcalde i l'exalcalde ja sabien aquesta lliçó de vida quan van anar a inaugurar el Barcelona Harley Days. El primer, des del canvi de govern municipal, va com una moto. El segon es posa com una moto.
La imatge evocava els millors moments de les pel·lícules de Tarantino. Dos tipus amb trajo a l'estil més convencional, el i l' , envoltats de tipassos alts, quadrats i grossos, alguns tatuats fins a l'últim racó de l'aixella, d'altres amb barbes fins a terra, barrets, ulleres de sol i robes de cuiro, malgrat el bat de sol que queia. Els dos polítics s'aturaven per admirar aquelles motos que semblaven insectes futuristes, artefactes de Mad Max decorats amb flames, teranyines, calaveres i símbols demoníacs. "Ja me la quedaria, jo, aquesta!", assegurava . "N'has triat una de ben xula", li deia l' . Jo em pessigava. No estava somiant.
Acompanyat pel més discret d'aquella fauna, , director general de HD a Espanya i Portugal, un home de tracte exquisit i afable que va demostrar la capacitat d'organització exemplar dels moteros (tant de bo en prenguessin nota els polítics), es va atrevir a entrar a la carpa Barcelona Hot Dreams. Segur que el va atreure l'eslògan. La qüestió és agafar idees per a unes pròximes eleccions: "Barcelona, somnis calents". Potser seria la manera que el votessin els indignats ! Allà va conversar sobre estètica i art amb un personatge tatuat que no es treia les ulleres de sol ni per anar al cinema. Brutal. , per la seva banda, m'anava dient: "Tot això va començar amb mi!". Li vaig preguntar amb curiositat si anava amb Harley, i em va confessar, en to bíblic: "Jo no sóc d'aquest món". Veient el panorama que ens envoltava, era evident.
es va fer el xulo davant una pin up d'un estand: "Fa molts anys hi havia anat, en moto. Però a mi no m'agradava per la ciutat, jo anava per la muntanya" (cara de pòquer dels moteros). I va afegir, amb una rialleta: "Era a Viladrau, quan encara no era parc natural" (cara de pòquer dels periodistes: ¿així que era dels que destrossava boscos i camins amb la moto?). I, per rematar-ho, l'alcalde va proclamar en públic, tot cofoi: "Barcelona aposta per la moto. El nostre futur és la moto elèctrica". Sort que la majoria de moteros eren guiris i no l'entenien. Ningú li devia haver explicat que una característica imprescindible de les Harley és que el motor sigui de gasolina perquè faci el seu soroll inconfusible.
No sé si l'alcalde i van marxar amb cap lliçó apresa, però jo sí que en vaig treure una: les tres paraules que defineixen l'estil de vida Harley -llibertat, independència i companyonia- són més creïbles en veu de qualsevol motero que en boca de cap polític municipal.
