De festa al pati del MOMA
Sona el timbre i comença l'hora del pati. Hi ha grava a terra, música a l'ambient i cues per tot arreu. Per sortir de les aules, per anar al bany, per comprar alguna cosa de menjar. A fora, hi ha nois ben vestits que juguen al futbolí i d'altres que improvisen un campionat de ping-pong; noies amb faldilles que els animen picant de mans i noies que ballen a les grades. Són les dues del migdia i sóc a la Public School número 1 de Nova York . O, el que és el mateix, el MOMA PS1 , un museu dedicat a mostrar l'art més experimental del món i a generar noves idees, discursos i tendències en l'art contemporani.
I per a experiments, els de cada dissabte d'estiu, quan el museu s'atreveix a barrejar art, música, so, performance i festa al seu pati interior. Són les celebrades Warm Up Sessions at PS1 . L'ambient és festiu i recorda el Sónar del CCCB: gent moderna de professions artístico-creatives que surten a veure com sonen en directe els últims noms de la música més avançada. I de passada, ja que hi són, aprofiten per intercanviar somriures, telèfons i alguna arrambada. Que per això han pagat els 15 dòlars de l'entrada.
En Kim és colombià, publicista i resident a Nova York. En James , australià i aventurer, fa la volta al món a cop de Couch-Surfing i la Gina és una model argentina que acaba de firmar per Burberry . Quan a les 5 de la tarda oOooOO es posen al control de la música, els tres es disparen. L'ambient s'escalfa. Contrasta la festivitat de l'acte amb les mesures de seguretat exageradament estrictes aplicades per homes d'uniforme negre que no estan per a bromes. Prohibit aturar-se a mitja escala, recolzar-se a la paret, seure sobre la barana, beure fora del recinte, menjar a la pista, fer fotos, fumar... Quan menys t'ho esperes, targeta vermella: la llei! Les normes! Fins que, finalment, entens que la clau és fer el que vulguis però sempre en mobilitat constant. Així no tenen temps per reaccionar.
Mentre a fora la gent riu, a dins Laurel Nakadate plora. Aquesta artista ha desplegat un catàleg de llàgrimes en un obra en què durant 365 dies -una foto per dia- ha mantingut el mateix estat d'ànim: la tristesa. Contrasta la festivitat de fora amb la introspecció de dins. Passejo pels passadissos de l'escola amb la Clémentine Charlemaine , mà dreta del prestigiós director francès Michel Gondry . No ho veiem clar: l'art experimental actual a vegades està al llindar de l'absurditat. Si això fos fa uns quants anys a la classe de plàstica, qui ho sap, potser la Laurel no hauria aprovat.
Sona el timbre de l'última hora i els Water Borders es posen al control. Em trobo la Julia Hoffmann , directora creativa del MOMA, i pugem a la tercera planta. Aquí, l'artista James Franco i el director Gus van Sant s'han aliat per reeditar el clàssic My private Idaho i l'han convertit en una pel·lícula bàsicament per ser observada: tot, silencis i pauses. Després d'aquesta master class , baixem les escales i tornem a la pista. Ara, els futbolins estan buits, la barbacoa ha parat màquines i la pista bull. Conto una, dues, tres, quatre i fins a cinc o sis cares conegudes. Això podria ser Barcelona . Sona el timbre final. Però de la classe d'avui, ningú se'n vol anar.
