La companyia catalana d'Orient
Restaurant Els Pescadors, al Poblenou. Hi fan un tast de cerveses Almogàver que acompanyen amb patates fregides fetes a casa, salmorejo , peix fregit... Com que no les he tastades mai, ni he menjat mai al restaurant, me n'hi vaig.
Tastem la primera de les cerveses en un got de zurito . És extraordinària. No té res a veure amb productes com la Coronita, per dir-ne una, que són més aviat un refresc. Aquesta cervesa, de blat belga, a diferència de les industrials, no està filtrada, no està pasteuritzada. Per tant, es podria comparar a un vi. Evoluciona un cop oberta. L'ensumo. Una mare i una nena juguen a pilota a la plaça Prim. Una iaia de cabells grisos i cua de cavall llarguíssima passeja en xancletes i s'atura a fumar al davant de dos grafits, l'un en català, l'altre en espanyol (el somni, suposo, d' Albert Rivera ) . "Kgun déu i la puta verge", el català i " Repugnancia social ", l'espanyol. A la primera ensumada, la cervesa té aroma de pa. Al cap d'una estona recorda la pinya i les fruites tropicals. Quan la tastes, hi trobes regalèssia. I sobretot hi trobes un sabor potent, res a veure amb aquestes cerveses que semblen sidral. Em rendeixo. M'encanta.
Parlo amb la mestressa del restaurant, Toia Duran . M'explica que van començar als anys 80. "Fèiem torrades, formatges, patés... El que estava de moda en aquella època. Però després, a partir dels 90, vam començar amb el peix". M'ensenya la cuina i el menjador. Avui tenen una taula per a vint persones, que faran un suquet de pagre. "Ho tirem tot cru. Les patates, la ceba, el peix... I el peix sempre és salvatge". Ens acostem al taulell. "¿Vols que et posi una cervesa de les del tast, però de pressió?" Li dic que sí i em poso contenta de veure que bé que la tira. Em sorprèn el color. No té aquella transparència apta per a tots els públics, i aquell sabor "suau", per dir-ho en paraules de les meves amigues. Té un color fosc preciós i un sabor intens i mascle. La bombolla -perdonin que em faci l'esnob, però no se m'acut cap altra manera d'explicar-ho- està integradíssima. "¿Com és que tenen aquesta cervesa, aquí, al restaurant?", li pregunto. "Ens ha agradat des de sempre -fa ella-. El meu fill és molt cerveser i sempre hi ha cregut".
Abans de venir m'he mirat la carta de vins del restaurant. Tenen tot de coses interessants de Catalunya, algunes que no es troben a tot arreu com el Clos Fontà, un vi del Priorat que jo admiro. És el moment de tastar la cervesa negra, en copa de cava. M'acosto a Albert Sanchis , un dels elaboradors de l'Almogàver. "No apuntis que sóc mestre cerveser perquè no tinc el títol", em demana. I parlem de l'interès que ara sembla que té tothom per la cervesa. Del camí que han obert altres marques com Inèdit, que volen donar la idea que és possible maridar un bon dinar amb cervesa (són coses que no tothom té tan clares, encara que semblin de Pere Grull). "¿I què en penses dels anuncis de cervesa amb música indie però no gaire i nois enrotllats molt amics?", li pregunto. Somriu, diplomàtic. "Saps què passa? Que no tinc tele".
