El món s'acaba, però el jazz aguanta
Saps quan surts amb el temps just i t'encomanes al GPS del cotxe perquè no has pensat a consultar quin és el camí més ràpid per anar on has d'anar? Saps quan descobreixes que el dipòsit de gasoil està sota zero i et tocarà omplir-lo a mig trajecte? Saps quan el GPS, capriciós com una mala cosa, s'entesta a dur-te de ruta turística poble a poble en lloc de tirar pel dret? Saps quan fa uns dies et miraves de reüll els qui arribaven tard als festivals d'estiu empordanesos?
Doncs això: entro al castell de Peralada amb cara de perdre el tren. Fa cinc minuts el maleït GPS encara em volia dur a visitar la sala Mae West del Museu Dalí, aprofitant que em feia creuar Figueres (amb tots els semàfors confabulats en contra meva, per descomptat). A l'auditori, La Locomotora Negra ja toca la primera peça, Happy 40th birthday , per celebrar les quatre dècades d'aquesta incombustible orquestra de jazz, la big band més estable de Catalunya. Quaranta anys: té mèrit. Una cronista malpensada diria que han arribat fins aquí sense barallar-se perquè tots els membres del grup són homes, però el jazz té la virtut de foragitar els mals pensaments, o sigui que no dic res. Em trec el barret, això sí. Fins i tot em posaria a ballar (i mira que no duc precisament el ritme a la sang), però em toca seure. Amb la llibreta a la falda i amb el mòbil per llanterna. Podria estalviar bateria: hi ha una lluna quasi plena que potser ja faria el fet.
L'ànima del concert és l'arquitecte, cantant i trompetista Ricard Gili (Barcelona, 1948), fundador i director d'aquest conjunt de jazz amateur. No para: presenta els artistes de casa i els invitats, es mou amunt i avall, toca la trompeta, canta, balla i perd algun quilo en cada bolo. La Locomotora Negra va debutar com a quintet, però ha anat guanyant vagons i avui la formen disset músics que desborden entusiasme, energia i bon humor. "I ara, la gran atracció vocal de la nit, per aclamació popular: el trio The Calbets ", anuncia Ricard Gili. I ja tenim tres individus sense pèls al cap interpretant el tema Opus One .
El quart convidat de la vetllada fa baixar espectacularment la mitjana d'edat de l'escenari. "Arribat de Ses Illes, el guitarrista Biel Ballester !". (La nota més curiosa del currículum d'en Biel: va tenir la sort de colar dues cançons pròpies a la banda sonora d'una pel·lícula de Woody Allen , i va tenir la desgràcia que la pel·lícula en qüestió fos aquell bunyol anomenat Vicky Cristina Barcelona ).
Jazz de pota negra
Ricard Gili sol explicar que li entusiasmava Glenn Miller fins que va descobrir Duke Ellington . "Vaig notar la diferència entre el pernil del país i el de Jabugo -diu quan l'entrevisten-. Vaig entendre que, a la vida, hi ha coses que estan bé, però que poden estar molt millor". De tant escoltar, se li va despertar el cuquet de tocar. I de cantar amb una veu afroamericana que no diries mai que surt de la gola d'un català.
"La lletra d'aquest tema no encaixa amb el moment que vivim", alerta Gili abans d'oferir-nos l'últim plat: What a wonderful world . El món s'acaba, què hi farem, però durant dues hores a Peralada hem degustat pernil del bo.
