ENTREVISTA

«La gent no s’imagina les hores de feina que hi ha rere un ‘youtuber’»

En els dos anys que fa que penja vídeos patinant a YouTube, Francesc Boix ja ha sumat 300.000 seguidors

Diu que és “més aviat tímid” i que el seu caràcter no lliga amb el prototip de youtuber, però és un bon exemple de com funciona el món de les xarxes avui dia. Fa dos anys i mig -ara en té 21- va començar a penjar vídeos sobre skate des de la seva ciutat, Granollers, i al cap de pocs mesos ja tenia milers de seguidors arreu del món, molts dels quals adolescents. Ara es pot dir que viu dels ingressos del canal, tot i que continua a casa dels pares. Té alguns col·laboradors que l’ajuden -l’edició dels vídeos la continua fent ell, perquè considera que és el que els fa singulars- i una agència externa li gestiona els patrocinis.

Com et vas convertir en ' youtuber' ?

Vaig veure uns youtubers americans que feien vídeos només de skate i els anava molt bé, i vaig pensar que podia ser una bona manera de monetitzar la meva passió. Tenia poques esperances que funcionés, però al cap de 6 o 7 mesos vaig començar a fer vídeos provant materials estranys de skate i això sí que es va fer viral. Llavors estudiava física, perquè sempre m’havia encantat la ciència, però ho vaig deixar. L’any passat vaig tornar a la universitat per fer màrqueting.

Vist des de dins, què és el que t’ha sorprès més del món ' youtuber' ?

Les estadístiques, per exemple. Està tot comptabilitzat. Jo sé que aproximadament el 60% de l’audiència la tinc a Sud-amèrica. I pel que fa a l’edat, sé que la majoria tenen de 13 a vint-i-pocs anys, que són els que interactuen més a les xarxes perquè són nadius digitals. També m’ha sorprès la facilitat per connectar amb gent d’arreu del món. O coses més simples, com tota la feina de gestionar un canal de YouTube. La gent no s’imagina quantes hores de feina hi ha rere un youtuber. No és només la interacció amb la xarxa: has de gravar vídeos, editar-los i fer tota la feina de gestió: reunions, trucades...

Després hi ha la qüestió de la fama sobrevinguda.

Jo visc còmode en un món relativament petit com el de l’ skate, però en sectors més grans com el dels videojocs els grans youtubers estan exposats a una sobrecàrrega enorme d’informació i de gent que els intenta tibar cap a tot arreu, com estrelles del rock. És perillós no saber separar l’aspecte personal del professional. Alguns comparteixen a la xarxa molts aspectes de la seva vida. En aquest món, ningú t’ha preparat per afrontar les complicacions quan arriba l’èxit. De tota manera, et puc assegurar que els youtubers que realment tenen èxit és perquè saben molt bé el que es fan.

Tens una audiència molt jove. ¿Això suposa una responsabilitat afegida?

Sí i no. És evident que el teu missatge els pot impactar més perquè estan formant-se, però estem molt tranquils amb el que fem; pensem que llancem missatges positius.

I ser ' youtuber' resulta rendible?

Jo no he vingut aquí per fer-me ric, però tampoc tinc por d’invertir el que guanyo en coses que poden fer créixer el que faig. Viure de YouTube és complicat i has de tenir present que estàs en mans de la plataforma. Si algun dia la plataforma fallés, et quedaries sense res. Per això qualsevol youtuber amb dos dits de front intenta buscar altres maneres de monetitzar.

Com sorgeix Skatenergía?

Quan anava a l’ skatepark sempre m’enduia una peça de fruita i em vaig adonar que a alguns els semblava estrany. Fins i tot m’enviaven fotos seves amb una fruita. I se’m va acudir crear una marca que anés més enllà de l’estereotip que els mass media han ofert sovint dels skaters, com a joves rebels, tòxics o violents. Vam impulsar Skatenergía juntament amb la Maria Plaza, i la intenció és demostrar que l’ skate pot afavorir hàbits saludables i enviar missatges constructius.

En l’univers ' youtuber' la presència del català és mínima. Hi ha solució?

A mi m’encantaria fer-ho en català. I ara mateix a les xarxes està sortint gent que ho està petant en català. No tant com la gent que ho fa en castellà, però sí tenint en compte que es dirigeixen a una comunitat de 10 milions de persones. El meu problema és que parteixo d’un col·lectiu molt específic -la música li agrada a tothom, però l’ skate és diferent...- i si a sobre ho fes en català em quedaria sense audiència potencial. Però, tot i això, aniran sortint coses en català.

En algun dels teus vídeos apareix la vella polèmica sobre la utilització de l’espai públic. Tu com ho veus?

Crec que la majoria de skaters creiem que el que fem a l’espai públic té un component artístic i creatiu molt gran. Però això, intenta explicar-l’hi a la meva àvia... És difícil convèncer-la que allò té un propòsit positiu. La solució, per a mi, és la convivència. El Macba, per exemple, és la Meca de l’ skate per a patinadors de tot el món, però la convivència amb els veïns del Raval estava al límit. I és genial que s’hagi arribat a un acord, crec que hauria de ser un exemple.

La gran majoria d’icones de l’' skate'  són homes. Hi ha masclisme?

Sí, com n’hi ha en la societat en general, amb la diferència que al carrer homes i dones estan al 50-50, mentre que en el món de l’ skate estan al 90-10; de dones sempre n’hi ha hagut poques. Recomano seguir col·lectius de dones skaters com Asiplanchaba, que són de Barcelona, i m’hi identifico molt. Volem que els nostres projectes involucrin tant homes com dones.

Més continguts de