L'empatia, també escrita als gens

BarcelonaLes faltes de respecte del carismàtic Sheldon Cooper -protagonista de 'The Big Bang Theory'- tindrien una raó genètica. Les cares d'estaquirot i els comentaris insensibles quan un personatge li obre el cor quedarien, si més no en una petita part, genèticament justificats. És una de les hipòtesis que s'obren després que un estudi de la Universitat de Cambridge hagi demostrat que l'empatia té un petit component a l’ADN. Segons aquesta investigació, si bé la capacitat de posar-se a la pell de l'altre és majoritàriament apresa, algunes persones amb patologies mentals tenen disminuïda aquesta capacitat. L'empatia, "una paraula de moda", tal com ressalta l'especialista en educació emocional Anna Carpena, és una de les habilitats socials més importants per relacionar-se amb els altres i aquesta investigació demostra l'arrel genètica perquè en els qui manifesten alguna patologia mental l'habilitat

És el cas dels afectats per esquizofrènia, trastorns de personalitat o síndrome d’Asperger –com es cataloga el que pateix el protagonista de ‘The Big Bang theory’–.

El neurocientífic Diego Redolar ho explica esmentant la 'teoria de la ment', "una sèrie de circuits cerebrals que, en el cas de les persones amb determinades patologies, no funcionen correctament”. Aquesta teoria té molt a veure amb el concepte d'intel·ligència emocional, que també ha agafat embranzida els últims anys i que té l'empatia com a element central. Des de l'associació Aprenem, especialitzada en la inclusió de les persones amb Trastorn de l'Espectre Autista, s'intenta potenciar les habilitats socials amb tallers pràctics tot i reconèixer que les dificultats emocionals dels afectats "els acompanyaran tota la vida". La directora tècnica d'un dels centres d'Aprenem, Marta Romero, aclareix que la societat ha d'entendre que per als que pateixen aquests trastorns "l'empatia se'ls ha d'ensenyar de manera explícita, com qui aprèn equacions o un idioma".

A ser empàtic se n’aprèn

Una idea, la de treballar l’empatia, que els experts fan extensiva a la resta de persones tot i fer una crida a comprendre les categories que la formen. L’empatia es divideix entre l’habilitat d'entendre quins sentiments sacsegen l’altra persona –empatia cognitiva– i la capacitat d’implicar-se emocionalment amb la seva situació –empatia emocional–. La investigació de Redolar i el seu equip a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) se centra a identificar quines parts del cervell s'impliquen exactament en cadascun dels tipus d'empatia.

El neuròleg David Bueno també fa aquesta diferenciació, tot i que ell les etiqueta com a "empatia atencional" i "empatia afectiva". Es pot donar el cas, segons explica Bueno, que les persones molt empàtiques afectivament experimentin angoixa fins a arribar al punt de bloquejar la possibilitat d'ajudar. Aquesta sensació té l'arrel en "les emocions massa intenses" i que acaben per "immobilitzar”.

Tanmateix l'empatia "mai està de més", resumeix Bueno. I posa èmfasi en el fet que "és una característica humana", la de connectar amb els sentiments de l'altre, que s'hauria de treballar, tal com promouen els professionals de l'educació emocional. Anna Carpena, autora del llibre 'L'educació de l’empatia és possible', ha sigut una de les grans impulsores del treball afectiu a les escoles. Mestra de professió, creu que "l'empatia s'ensenya amb empatia" i remarca que el modelatge i l'educació amb l'exemple són la millor arma per teixir l'afectivitat. Carpena estableix un equilibri entre atendre les necessitats dels més petits, demostrant que les comprenem i ens afecten, i el fet de no arribar al punt de la sobreprotecció.

Pel que fa al desenvolupament neuronal, la infància és precisament el millor moment per consolidar l'empatia. Les connexions de les neurones es produeixen aproximadament fins a la majoria d'edat i és l'època amb el terreny més fèrtil per treballar-la. "Els adults ho tenim més magre", diu Bueno, perquè "tenim el cervell menys modelable". Tot i així, hi ha espai per millorar.

Una de les millors demostracions és la que està aplicant l'equip de Mavi Sánchez, investigadora ICREA de l’IDIBAPS, que utilitza la realitat virtual per posar els maltractadors en la pell de les seves víctimes amb uns resultats prometedors. A través de l'ús de la tecnologia fan sentir els mateixos maltractadors dins el cos d'una dona i conviuen amb l'actitud hostil d'un home que els increpa i es mostra agressiu.

L’experiència directa fa que millori l’empatia, explica Sánchez, perquè "et saltes el procés d’imaginar-te com se sent l'altre: ho sents directament". Aquesta eina, que està funcionant amb èxit, podria aplicar-se a altres col·lectius que necessiten ser compresos "com els refugiats o els que pateixen 'mobbing' laboral".

Un debat a part és el que s'adreça als límits de l'empatia. Alguns reclamen un impuls de la seva presència als col·legis i d'altres adverteixen del perill que suposaria un excés. El psicoanalista i professor de la UOC José Ramon Ubieto adverteix que la màxima empatia "és al mateix temps el màxim desconeixement del que un desitja" i arriba a comparar-ho amb les situacions que indueixen les sectes.

Carpena, per la seva banda, critica que la societat ens bombardeja amb missatges de l'estil "sigues feliç tu mateix", "fes autoajuda" o "realitza cursets del teu jo interior" i aparca la importància del contacte amb l'altre i l'entesa emocional. Per a la mestra, tot i reconèixer la importància de sentir-se bé un mateix, cal recordar que si un "només es coneix a ell" es refreda la proximitat amb l'entorn.

La dona, més empàtica

Les investigacions confirmen el tòpic que les dones són més empàtiques, però això no s'explica per la genètica. Després de fer passar 46.000 persones per un test que mesura el quocient empàtic, es va comprovar que els homes aconseguien menys puntuació que les dones: elles sumaven 50 punts sobre 80, mentre que els homes es quedaven en els 41. Tot i així, l’estudi de Cambridge aclareix que en cap cas respon a una diferència genètica entre gèneres, sinó que correspon a aspectes socials o respostes biològiques, com les que suposa l’hormona prenatal. Una naturalesa que David Bueno matisa recordant que "part de l’empatia prové de l’oxitocina", una hormona que de mitjana les dones produeixen més. De tota manera, el neuròleg advoca per "canviar els costums socials que atorguen avantatges de gènere" que generen diferències.