Una gran orquestra al lloc adequat
L'elecció d'una sala adient per a la música que es programa és clau per assegurar l'èxit d'un concert. Al desembre, la Philharmonia -sempre una gran orquestra, tot i la crisi que tenalla les formacions londinenques- va actuar al Palau amb Vladimir Ashkenazi i un programa de Rakhmàninov, i dos mesos després torna a Barcelona, convidada per Ibercamera, per fer, aquest cop a L'Auditori, més música russa: el Concert per a violí núm. 1, en la menor, op. 77 de Xostakóvitx, i la Simfonia Manfred, en si menor, op. 58 , de Txaikovski. I sent la mateixa orquestra, va sonar molt millor a L'Auditori. Les causes? Primera: les condicions acústiques van permetre apreciar la potència i el refinament orquestral en la mesura justa. Segona: l'acústica va sempre lligada al repertori escollit, òptim en aquest cas perquè lluís la brillantor del conjunt. Les altres causes depenen del talent dels intèrprets.
El jove violinista armeni Serguei Khatxàtrian (1985) té una maduresa sorprenent, toca de meravella, no busca l'aplaudiment fàcil ni en els passatges més diabòlics i va directe al cor expressiu de la partitura. Va tocar una versió del Concert núm. 1 de Xostakóvitx memorable, gràcies també al savi ofici de Dimitri Kitajenko (1940), un dels últims representants d'una escola russa ja en vies d'extinció. Les comparacions, ja se sap, són odioses, però és que al desembre, a la mateixa sala i amb un molt bon director, Víctor Pablo Pérez, vam escoltar l'OBC tocant la mateixa obra, la poc freqüent Simfonia Manfred i, sincerament, no hi ha color. Amb la Philharmonia, Txaikovski va sonar amb una estremidora potència i profunditat dramàtica. Quina enveja!
