Qui ha perdut les eleccions dels bisbes?

El sector integrista de l'Església s'ha quedat amb 30 vots de 87

Hi ha una tradició de secular oposició entre el que Albert Manent anomenava l’Església de tradició toledana i la de tradició tarraconense. Òbviament les diferències entre aquests dos estereotips tenen a veure amb el fet nacional, però també amb una concepció evangelitzadora més impositiva o de batalla contra una més prepositiva o dialogant. Amb el cardenal Omella es vol trencar aquest esquema. Per primera vegada un bisbe de Catalunya presideix la Conferència Episcopal Espanyola. 

Omella té el tarannà eclesial de Francesc, abans de l’arribada del papa Bergoglio, però amb tota la seva trajectòria episcopal entre l'Aragó i la Rioja. Defensor de la Constitució o de la propietat de Barbastre de les obres del bisbat de Lleida, és alhora l’únic bisbe espanyol que el 2005 ja es manifestava a Madrid per denunciar la pobresa. I una persona que sap el que passa a Catalunya i el que pensa la societat catalana. No el que li expliquen o llegeix al diari. 

Diàleg, ponts, col·laboració, bé comú... formen part del seu vocabulari habitual que aquest dimarts ha reiterat en la primera compareixença davant dels periodistes. També en la línia del papa Francesc, Omella és dels qui entenen el govern episcopal d’una manera més participativa i col·legiada. No vol dir que no mani, però presidir vol dir sobretot coordinar, col·laborar i treballar conjuntament. Per a molts bisbes aquesta manera de fer després d’anys de govern piramidal és el que va decantar en el seu moment els vots per Ricardo Blázquez i ara per l’arquebisbe de Barcelona. El tarannà, una vegada més, és determinant.

Així, han perdut clarament els sectors integristes resistents dins de l’Església espanyola. La seva pressió ha estat tan forta i la campanya tan bruta, que se’ls ha acabat girant en contra. Ha provocat que ràpidament s’acabés aplegant una majoria moderada o conservadora però fidel a Roma al voltant d’Omella. La bona notícia és qui ha perdut aquestes eleccions. S’han quedat amb 30 vots de 87.

De fet, un dels problemes del papa Francesc és que els bisbes espanyols que va trobar amb més sintonia eren els que ja tenien una edat però que van creure en el Concili Vaticà II, mentre que molts dels més joves enyoraven el Concili de Trento. Sis anys de pontificat han de servir per començar a corregir això d’una vegada. 

Tancant més el focus a Catalunya, aquesta nova posició d’Omella el farà encara més determinat en la resolució dels relleus episcopals que hi ha d’haver els propers quatre anys. Els bisbes de Girona, Sant Feliu, Lleida i Urgell arribaran a l’edat de jubilació (quatre dels deu bisbats catalans). En el cas de Tarragona, el nomenament recent de Joan Planellas ha demostrat que Omella sap escoltar el que demana l’Església a Catalunya. 

Potser els sonarà a alguna altra cosa... Hi ha qui s’ho mirarà com una oportunitat per establir una Església espanyola més dialogant amb el món i comprensiva de la realitat eclesial catalana. I qui dirà que això és una enganyifa per fer-se la foto i guanyar temps mentre es va diluint el perfil propi de l’Església catalana. I els que consideren el tarannà d’Omella com una claudicació i renúncia dels principis fonamentals davant del govern espanyol. Com ha dit Omella als periodistes, “s’anirà veient”.