IGUALTAT DE GÈNERE

Ser home al segle XXI: com són les noves masculinitats?

La masculinitat és en el punt de mira. Els experts parlen de crisi de la masculinitat hegemònica, el model que ha imperat durant anys i que ha marcat la manera ‘correcta’ de ser homes. La gran revolució de la quarta onada feminista serà incorporar-hi les noves masculinitats, que desperten un interès creixent entre els homes. A l’ARA ens preguntem com ha de ser la masculinitat “saludable” i el primer pas passa per fer una revisió crítica del que vol dir ser home avui dia

Un moment de la manifestació del 8-M a Barcelona. / PERE VIRGILI
THAÏS GUTIÉRREZ / LARA BONILLA

Com ha de ser l’home del segle XXI? Tot i que el model de masculinitat ha anat canviant al llarg dels segles, ser home “sempre ha estat associat a ser fort, viril, controlar les emocions, ser competitiu, ser el proveïdor de la família, no verbalitzar pors, ser violent i fins i tot invulnerable”. Ho explica Teresa Requena, professora del màster de construcció i representació d’identitats culturals de la Universitat de Barcelona, que descriu com avui en dia “molts homes no s’identifiquen gens amb aquesta masculinitat antiga”. Per això ara s’està començant a parlar de “noves masculinitats” per definir altres maneres de ser homes que van més enllà de l’esquema tradicional. Per al psicòleg Josep Maria Lozano, la quarta onada feminista ha d’incorporar els homes i les noves masculinitats: “Perquè el feminisme sigui viable, les noves masculinitats han de ser un factor principal. Què ens semblaria un 8-M en què els homes també sortissin al carrer demanant igualtat?” Però quins són els canvis que permeten anar cap a aquestes noves masculinitats? Els analitzem amb l’ajuda dels experts.

Revisar els privilegis: què vol dir ser home?

“Els homes estan en un moment de crisi i aquesta és la seva oportunitat per repensar-se”. Ho diu Helena González, professora de la UB i investigadora del Centre Dona i Literatura. El primer pas cap a una masculinitat saludable és fer una revisió crítica del que vol dir ser home en la societat actual. “I reconèixer els privilegis i el poder que tenim pel simple fet de ser homes”, sosté el sociòleg i president de l’associació Homes Igualitaris, Paco Abril. Si neixes home, tens un paquet de privilegis incorporat i és molt important que els homes en siguin conscients. A partir d’aquí poden començar a avançar cap a les noves masculinitats”, diu Teresa Requena. L’antropòleg basc Ritxar Bacete, autor del llibre Nuevos hombres buenos (Península), diu que el punt de partida és “la presa de consciència, però sobretot l’experimentació quotidiana d’altres formes de ser home, derivades de l’exercici de les cures i altres tasques”. Si el primer pas és fer autocrítica, el segon és “renunciar a aquests privilegis” per cedir espai a les dones. I això no és fàcil. “S’estan produint canvis, però són lents”, constata Abril, que també és professor a la UdG. Requena recorda que “el feminisme també és una cosa d’homes perquè parla de drets humans i els homes hi tenen molt a dir, és important que se sentin cridats a participar-hi”, apunta. De fet, les noves masculinitats poden ser un aliat del feminisme, sostenen els experts, perquè suposen un canvi important, ja que “trenquen l’estructura patriarcal”. “I mentre la societat sigui patriarcal no hi haurà igualtat real”, argumenta Josep Maria Lozano, que també imparteix tallers de masculinitat.

Acceptar les emocions: els homes també ploren

Quantes vegades hem sentit allò d’“Elsnens no ploren”? La negació de les emocions ha estat tradicionalment associada a la masculinitat hegemònica. “Socialitzem els nois perquè es facin immunes al patiment i es col·loquin una cuirassa. L’única emoció socialment acceptada és la ràbia. Un home pot dir “Tinc ràbia”, però no “Tinc por” o “Estic frustrat” perquè no està ben acceptat”, argumenta Abril. “Un home no ha de ser valent sempre. També pot tenir por. I no per això és menys home i menys viril”, diu Teresa Requena. El sistema patriarcal no és un llast només per a les dones. “Ells també són víctimes perquè se’ls imposen unes demandes sobre com han de ser i se’ls obliga a separar-se de la seva part emocional”, afegeix Requena. Per això les noves masculinitats volen donar cabuda al món emocional també per a ells. “Els homes també ploren, i no passa res, han de poder identificar les seves emocions, expressar-les i acceptar-les”, diu. Ritxar Bacete apunta que “encara hi ha moltes barreres per superar, algunes més visibles i altres més complexes i profundes, ja que el canvi passa per una transformació dels elements identitaris que interioritzem a edats molt primerenques -com «Els nens no ploren»-, que han format part de la nostra identitat durant tota la vida i que, per tant, han estat invisibilitzats”.

No legitimar la violència: cal més empatia

“Hem d’acabar amb la normalització de la violència”, reclama Helena González. L’ús de la força ha estat tradicionalment vinculat a una manera determinada de ser home, a una masculinitat tòxica que recorre a l’extrem i la violència per reafirmar-se. L’amor romàntic i els estereotips posen les bases de relacions desiguals que poden acabar en actituds violentes. Per a Ritxar Bacete la nova masculinitat “qüestiona i renuncia a la violència com a forma de regular els conflictes i, per tant, és pacífica, cuidadora, empàtica, compassiva, tendra i vulnerable, i està en revisió constant”. Abril recorda que “l’agressivitat és un fracàs de la negociació”. I demostra la incapacitat “de posar-se en la pell de l’altre i empatitzar, i això també és un aprenentatge: hi ha altres maneres de relacionar-se amb el món”, raona.

Trencar silencis: si calles vol dir que acceptes

Quants homes alcen la veu quan reben en un grup de WhatsApp vídeos o acudits sexistes? Quants recriminen a un altre home comentaris masclistes o vexatoris? “Ha arribat el moment d’aturar certes accions i comentaris perquè, tot i no ser els majoritaris, són els que dominen”, argumenta Abril. Si el model de noi dolent i xulesc ha sigut el que ha dominat és perquè no s’han visibilitzat altres models que no siguin els hegemònics. “I com que no hi ha altres models, davant de situacions misògines o violentes hi ha homes que callen, i el silenci et fa còmplice”, afegeix aquest sociòleg, que es pregunta com és possible que els homes no omplin els carrers per denunciar actituds violentes. “No és que molts ho aprovin, és que és més fàcil callar”, afegeix. “I si calles vol dir que acceptes”, lamenta Teresa Requena, que anima a “no fer-ho més”. “Hi ha un punt de passivitat”, admet Lozano, perquè posicionar-se davant determinades situacions pot entrar en conflicte amb la idea hegemònica de masculinitat.

L’èxit personal no és només l’èxit professional

Històricament l’àmbit de realització personal dels homes ha sigut la feina. “El seu èxit personal es mesurava a partir del seu èxit professional, i així estaven completament aïllats de la llar, les cures i la família”, assegura Requena. “És el gran ego de l’home”, afegeix Josep Maria Lozano. Històricament l’home havia de ser el proveïdor, qui aportés els ingressos i mantingués la família, i això és una gran pressió per als homes. En els tallers per a homes de 50 anys a l’atur que imparteix Homes Igualitaris, una de les primeres preguntes que han de respondre és: “Què vol dir ser home?” La majoria responen que “mantenir la família”. Són homes que han perdut la feina, han deixat d’aportar ingressos i el seu ego masculí està “tocat”. Ara que estan a l’atur se senten frustrats per no estar complint amb el que s’espera d’ells. “I això és dur per a aquests homes. Acceptar que som vulnerables costa molt perquè ens han ensenyat que hem de ser forts i durs”, explica Abril, que creu que quan s’accepten les pròpies vulnerabilitats és quan comencen els canvis. Teresa Requena va una mica més enllà i destaca que cal alliberar els homes del pes “de ser els proveïdors de la família”. Un mandat que segons ella avui en dia “no té cap sentit perquè moltes famílies tenen dos sous”.

Incorporar les cures: la gran revolució

Precisament perquè l’home s’ha jugat el seu èxit en l’àmbit laboral i l’espai públic, ha desatès el privat “perquè les cures i la criança ni es valoren ni estan pagades”, argumenta Josep Maria Lozano. Helena González assegura que hem de trencar amb aquesta concepció antiga que posava l’etiqueta femenina a la llar, les cures i els fills, perquè “no és realista i no beneficia ningú”. “Això s’ha d’acabar”, reclama aquesta professora, que apunta que les noves masculinitats han d’incorporar la preposició amb en el sentit de construir-se al costat dels altres. La cura i la vinculació no és qüestió de sexes, sinó que són relacions que pertanyen tant a homes com a dones. El repte és passar del pare proveïdor al pare cuidador. I per a això cal el suport d’empreses i institucions, “perquè el desig de tenir més temps per estar amb els fills es pugui concretar”, sosté Abril.

El vincle afectiu amb els fills és un aspecte important de transformació de la masculinitat que segons els experts anirà a més gràcies a l’ampliació dels permisos de paternitat i els programes de conciliació per a homes. Una altra cosa són les cures a la gent gran, a familiars dependents o el treball domèstic i la càrrega mental, que els homes, segons Josep Maria Lozano, encara no han incorporat. “Aquesta és la nostra gran revolució: incorporar les cures. I aquesta serà també la forma de desmuntar els privilegis en l’espai públic”, assegura aquest psicòleg. Ritxar Bacete considera que per aconseguir fer aquests canvis “s’ha de fer un feina profunda i conscient: és un canvi semblant al mecanisme de deixar de fumar, però molt més profund i complex”.

Sexualitat igualitària: plaer de tu a tu

La pornografia mainstream reprodueix estereotips de gènere i relacions desiguals en què la dona és un simple objecte sexual per al gaudi de l’home. Segons Lozano, una masculinitat saludable passa per una relació d’igualtat de tu a tu en què l’objectiu no sigui només “la recerca del plaer propi sinó també donar espai als desitjos de l’altre”. “Una sexualitat afectiva és una sexualitat més transformadora”, apunta. I posa un altre exemple: la prostitució, “un espai per satisfer la sexualitat de l’home en qualsevol moment”. I la pornografia és també el patró sexual en què s’emmirallen molts joves, per als quals acaba sent la seva primera font d’educació sexual. “Ningú no els explica que això no és real ni el sexe ha de ser així. Això és ficció i és violència i tant nois com noies ho normalitzen”, diu Abril, que fa una crida a introduir una veritable educació sexual a les escoles. Una eina més per educar les noves generacions en les noves masculinitats.

Tallers per a homes: creix l’interès

“Durant l’onada feminista dels anys 70 van néixer grups de dones que van posar de manifest la reivindicació que el que és personal és polític. Ara, anys després, nosaltres estem fent el mateix procés”, explica el psicòleg Josep Maria Lozano, que imparteix tallers de masculinitat. Són espais en què comparteixen conflictes i problemes com un acomiadament a la feina, una ruptura de parella o una malaltia. “Aquí no hem de ser políticament correctes ni forts. Són espais molt emocionals”, diu Lozano. Destaca que aquests tallers serveixen per empoderar les noves masculinitats. Fa deu anys eren “els quatre de sempre” i ara han notat un interès creixent.

Més continguts de