La immunoteràpia presenta candidatura contra el càncer de pàncrees

Els nous fàrmacs reforcen el sistema immunitari contra un dels tumors més agressius

El càncer de pàncrees s’ha enfilat els últims anys fins a les primeres posicions com a causa de mort en malalties oncològiques. I ho ha fet per un doble motiu: l’augment progressiu de la supervivència en moltes altres formes de càncer –aquesta és la part positiva– i perquè la biologia i la manifestació clínica d’aquest tumor segueixen sent extraordinàriament complexes, cosa que ha fet fracassar bona part dels tractaments que s’han experimentat fins avui dia, inclosos els basats en la immunoteràpia. Un nou estudi, en què han participat investigadors de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), ha trencat la tendència negativa amb una combinació de quimioteràpia i immunoteràpia que ha aconseguit resultats positius per primera vegada al món. Els resultats es publiquen avui a la revista Nature Medicine.

La notícia és rellevant perquè el càncer de pàncrees és dels més agressius que es coneixen i perquè la seva detecció acostuma a produir-se en fases sovint avançades de la malaltia, cosa que en limita tant el tractament com la supervivència esperada. Tot i que existeixen casos particulars, com els lligats als gens BRCA, l’estadística sol mostrar mals pronòstics, explica Teresa Macarulla, oncòloga mèdica de l’Hospital Vall d’Hebron i una de les signants de l’estudi. “La combinació d’immunoteràpia i quimioteràpia ha demostrat activitat positiva per primera vegada”, afegeix, tot i advertint que són “resultats preliminars” d’un assaig clínic amb pocs pacients a tot el món. 

El treball ha estat liderat per Manuel Hidalgo, de la Universitat de Cornell a Nova York. Els fàrmacs emprats combinen dues aproximacions. D’una banda, el bloqueig d’una proteïna per reforçar les defenses contra el tumor. De l’altra, un fàrmac que facilita la infiltració de les cèl·lules T del sistema immunològic al tumor. La combinació aconsegueix reduir la grandària del tumor en un 32% dels pacients i augmentar de forma significativa la supervivència des del moment del diagnòstic, que és només d’un 10% als cinc anys.