IMMIGRACIÓ

La indefensió dels ‘menes’ en un sistema que no s’hi ha sabut adaptar

La necessitat de contenir els joves passa per davant de les garanties judicials
Un grup de menors estrangers no acompanyats escoltant l’activista Fatima Zouiri en una trobada a Horta / WAYRA FICAPAL

19 de juny del 2020. Un menor estranger en situació de desemparament és conduït davant d’un jutjat especialitzat en la matèria. L’han detingut per la seva presumpta relació amb un robatori violent a un altre noi estranger -ja adult- en un cas amb acusacions creuades entre la presumpta víctima i els suposats agressors. Ningú relaciona el menor amb els fets, però acaba entre el grup d’arrestats. Quan el porten davant de la jutge va emmanillat. Segons el seu advocat, Andreu Van den Eynde, el noi explica que va veure com el denunciant i la resta d’arrestats es barallaven i nega haver-hi participat. No hi ha cap indici que el relacioni amb els fets, però la Fiscalia demana el seu internament en un centre de justícia juvenil i la jutge acorda la mesura. Van den Eynde recorre la decisió a l’Audiència de Barcelona, que li dona la raó. La resolució, a la qual ha tingut accés l’ARA, no tan sols revoca l’internament del menor en règim tancat, sinó que critica el fet que estigués emmanillat, una pràctica “improcedent”, com subratllen els magistrats.

L’advocat assegura que sovint, en justícia juvenil, “es força el procediment” i es “relaxen les garanties judicials” que existeixen en altres tipus de procediments “per la necessitat de contenir aquestes persones socialment”.

Fonts de la Fiscalia asseguren que els criteris a l’hora de demanar l’internament d’un menor sospitós d’haver comès un delicte són els mateixos que en un adult (la gravetat del delicte comès, el risc de fugida i el de reincidència). L’advocat Xavier Muñoz considera que el problema és que “el sistema no ha sabut adaptar-se” a la nova realitat que impliquen els menes i això, a la pràctica, acaba provocant situacions de discriminació i d’indefensió. “És un sistema pensat per a joves que entenen la llei”, diu.

No és l’única mancança que hi troba. Muñoz també apunta a un dèficit de formació d’aquesta realitat entre tots els operadors jurídics, inclosos els advocats. “És un tema absolutament pendent”, subratlla. Van den Eynde hi coincideix. “Falta molta formació entre operadors judicials perquè és molt fàcil caure en la inèrcia d’instrumentalitzar el sistema penal juvenil per a finalitats que no li són pròpies. Jutges, fiscals i advocats hem de fer un esforç per no relaxar les garanties”, subratlla.

Van den Eynde creu que el problema es fa extensiu a tot el sistema de justícia juvenil. “L’interès del menor és un principi que entra en tensió amb les garanties d’un procediment penal. I, per poder intervenir, s’anul·len garanties”.

Més enllà de la via penal, a la via administrativa el camí que han de seguir aquests nois també està ple d’entrebancs, diu l’advocat Albert Parés. El lletrat, especialitzat en matèria d’infància, explica que cada vegada es troba amb més casos de menors que han estat tutelats per l’administració però a qui no se’ls ha tramitat el permís de residència, tal com estableix la llei. Això fa que en el moment que perden aquesta tutela legal quedin sense documentació. I, per tant, també sense cap possibilitat d’accedir a un lloc de treball o fer altres tràmits fonamentals. En alguns casos, aquesta tramitació s’ha allargat més d’un any, temps durant el qual el menor ha quedat en una situació alegal.

Desconeixement

Parés explica que no es tracta d’una negligència de l’administració -diu que passa tant a Catalunya com en altres punts d’Espanya-, sinó “de desconeixement” en matèria legal dels tècnics que fan el seguiment de l’expedient de tutela dels joves o dels centres d’acollida on resideixen. A la pràctica, això acaba comportant que aquests nois estiguin més exposats que altres menors que passen pel circuit d’atenció a la infància igual que ells. “És una clara discriminació”, conclou. I no és l’única: el govern espanyol va modificar fa poc l’aplicació de la llei perquè els menors estrangers que tramitin el permís de residència puguin obtenir també el de treball (abans no passava), però igualment aquesta autorització caducaquan compleixen 18 anys, i els obliga a començar un nou procediment.

Els joves que per desconeixement o per venciment dels terminis no han obtingut ni un permís ni l’altre s’enfronten, a la pràctica, a una situació d’“indefensió”, perquè no consten enlloc, i també a un procés d’expulsió si mai se’ls identifica pel carrer. Per això Parés reclama més formació i assessorament tant del personal que treballa a l’administració pública com a l’hora d’oferir aquesta guia als joves que estan en situació de desemparament.