L' home platejat baixa del piano fins a la franja blanca que recorre el prosceni de banda a banda, el que serà el seu espai vital durant els 90 minuts d'espectacle. Al darrere, a l'espai fosc, figures eqüestres espectrals que s'endevinen més que es veuen, que creuen i ocasionalment s'acosten fins al llindar de la sorra negra que cobreix el terra. Ambdós espais, puntejats per una banda sonora que barreja sons electroacústics amb sorolls computeritzats i els textos escabrosos i delirants d' Els cants de Maldoror , d'Isidore Ducasse, àlies Comte de Lautréamont, amb veu de Mario Gas.
Heus aquí la litúrgia imaginada per Bartabas per la trobada amb Ko Murobushi, mestre de la dansa butoh i deixeble del seu fundador Hijikata. El centaure i l'animal no té res a veure amb el que coneixem del cavaller i la seva companyia Zíngaro. El turment que surt de les paraules de Lautrémont es correspon, al cos del ballarí, en figures impossibles d'una bellesa i un patiment que es manifesten en la poesia del gest torturat. Bartabas i els seus cavalls actuen com a catalitzadors d'energia, neutralitzant, no obstant, qualsevol signe d'animalitat i exhibint una calma densa il·lustrada amb moviments lents i cadenciosos que transiten des de la larva a la papallona (magnífica imatge). Això fins que un dels cavalls decideix exhibir la seva alta escola en una dansa silent i temperada que donarà pas a un centaure amb el cos del genet i el cap de cavall, un dels impactes visuals més poderosos de la funció. En aquesta poètica radical no hi ha lloc per a filigranes ni moments de distensió. El temps queda suspès en un espai de tenebres aliè a qualsevol exhibicionisme artístic. Un experiment que subjuga i desconcerta al mateix temps.
