CRÒNICA

Màxima pressió als CAP: l'ARA acompanya un equip de visites mèdiques a domicili

Els metges i infermeres es desplacen vestits amb les granotes de protecció amb un cotxe folrat de bosses de plàstic

El doctor Pacheco amb la Carmen i el Valentín, al menjador de casa seva / PERE VIRGILI

La senyora Carmen, de 81 anys, rep el metge vestida amb una bata i una mascareta a la boca. Viu a la planta tretze d'un dels imponents blocs que formen el barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat. El doctor Rafael Pacheco entra a la casa com si fos gairebé un astronauta, vestit amb una granota blanca de protecció, una bata feta de bosses d'escombraries, peücs de plàstic als peus i unes ulleres que li fan ventosa a la cara. La primera cosa que fa és obrir la finestra del menjador perquè hi entri aire i es ventili la casa. A la paret hi ha un munt de fotografies de la família i al sofà, un parell de mantes.

"Tinc febre des de dissabte, això no és normal", diu la senyora Carmen, que es queixa que ha trucat tres vegades al 061, que després va trucar a les ambulàncies i que enlloc li van fer cas fins que es va posar en contacte amb el CAP del barri. Els centres d'atenció primària (CAP) són els que estan patint ara més pressió a causa de la pandèmia. Atenen els nous contagiats i els pacients que no requereixen ser ingressats, però també els que són donats d'alta als hospitals i els malalts de moltes patologies més.

Ho sap bé el doctor Xavier Bayona, director del CAP de Bellvitge, que s'ha vist obligat a capgirar les dinàmiques de treball al centre per donar resposta a les noves demandes. Assegura que les atencions a domicili s'estan disparant –en fan unes quinze cada dia–, i diàriament també fan o reben entre 700 i 800 trucades de pacients de covid-19 o d'altres malalties. Una bogeria.

"A les cames m'han sortit blaus i estic com si tornés a tenir la menopausa". La senyora Carmen continua detallant els símptomes. També estossega de tant en tant. "Sospito de la noia que ens porta el menjar, perquè nosaltres no hem sortit de casa, així que és impossible que hàgim agafat el virus fora", apunta la seva parella, el senyor Valentín, assegut en un caminador també al menjador.

 

El doctor Pacheco ausculta la senyora Carmen, li revisa la pell minuciosament i fins i tot li examina la boca perquè la dona es queixa d'un flegmó. Finalment dona el diagnòstic: "No té signes d'alarma. A partir de demà li trucarem cada dia des del CAP per saber com es troba i, si li puja molt la febre, contacti'ns vostè de seguida".

El metge es disposa a anar-se'n però el senyor Valentín l'interpel·la de sobte: "Doctor, i jo què he de fer? Tinc 90 anys i estic operat del cor. No és que em petonegi amb la meva dona cada dia, però fem els àpats junts i, quan estem sols a casa, no portem mascareta. Si m’han de dur a un hospital, em moro segur". "Déu no ho vulgui!", sospira ella. El doctor Pacheco torna a repetir el mateix pacientment: que no es preocupin, que el CAP hi estarà a sobre i que, a males, ells sempre poden trucar al centre d'atenció primària.

L'ancià hi torna a insistir, allargant la conversa. Això, les converses llargues, també les han notat al CAP de Bellvitge en les trucades telefòniques: "La gent té ganes de parlar. Es nota que està confinada i que necessita relacionar-se amb algú", afirma el doctor Bayona. Així que és impossible fer les trucades de control mèdic en un tres i no res. Tot al contrari, poden ser eternes. A més, fer les perceptives comprovacions mèdiques porta una mica de temps: "Als sospitosos de tenir covid-19 els demanem que comptin fins a vint. Si aconsegueixen arribar fins a set sense tornar a agafar aire vol dir que tenen prou oxigen a la sang", posa com a exemple Bayona.

 

El doctor Pacheco s'acomiada finalment de la senyora Carmen i del senyor Valentín. Abans de sortir del pis, al rebedor, es treu els peücs de plàstic, la bata de bosses d'escombraries i tots els materials de protecció que ha utilitzat. Els dona un a un a una companya, la infermera Mayra Riaño, que ha muntat al replà una mena de set de desinfecció per evitar que qualsevol partícula contaminant pugui sortir del pis.

Ja fora de l'edifici el metge admet que la senyora Carmen té tots els números de tenir el coronavirus. "Les alteracions en la pell també són un símptoma", aclareix. "Si tinguéssim PCRs podríem fer-li la prova. Però com que no en tenim, doncs ens quedem amb el dubte", confessa. De fet, al CAP de Bellvitge no hi ha PCRs ni per al personal sanitari, es lamenta el director. Ni ells mateixos poden saber si estan infectats.

 

Els metges i les infermeres del CAP es desplacen per fer les visites domiciliàries amb un cotxe que els ha cedit la Diputació de Barcelona i l'interior del qual han folrat amb bosses de plàstic per evitar contaminar-lo. Crida l’atenció veure'ls al vehicle. Hi van quatre persones, totes vestides amb la granota de protecció de color blanc, inclòs el conductor. Semblen fantasmes a simple vista. Quan en baixen la gent se'ls queda mirant al carrer. És lògic.

Les infermeres Mónica González i Melody Cobo truquen a l'intèrfon. Van a visitar la senyora María, de 87 anys, per fer-li cures en un peu. És diabètica i fa algunes setmanes li van haver d'amputar un dit. A sobre, també ha contret el coronavirus. De fet, li van donar l'alta a l'hospital fa ben pocs dies. Mentre esperen que obrin la porta, González intenta ventar-se amb les mans per refrescar-se. La granota de protecció és un forn i portar-la pot ser un autèntic suplici ara que s'acosta l'estiu.

El rebedor de la casa de la senyora María també està ple de fotos de la família. Abans d'entrar-hi, les dues infermeres segueixen el protocol de sempre: munten el set de desinfecció al replà i es parapeten amb tots els materials de protecció. Just en aquell instant un veí passa pel davant per agafar l'ascensor i, quan les veu, obre els ulls com unes taronges.

 

"Hola, María, corazón, com estàs?", diuen les infermeres quan entren al dormitori de la dona. Ella jeu al llit, en una habitació plena de nines i peluixos. A la paret hi ha l’estampa d'una marededéu. "Parleu-li fort, que si no no us sent", crida des de la cuina la seva filla, la Loli.

"Crec que la meva mare va agafar el coronavirus a l'hospital –opina la dona–, perquè després que la ingressessin per amputar-li el dit va començar a tenir una tos molt lletja". La mare és originària de Melilla, diu, però va arribar a l'Hospitalet de Llobregat amb trenta anys. Ha estat aquí gairebé tota una vida. De fet, Bellvitge és un barri obrer d'immigrants, que es va construir a principis dels anys seixanta per acollir les desenes de milers de persones que van arribar de la resta d'Espanya per treballar a Catalunya. Ara hi viuen unes 26.000 persones.

Malgrat això, aquests dies al CAP els pacients apareixen en comptagotes. A la porta n'hi ha uns quants esperant, però les infermeres només deixen entrar-n'hi alguns, el diagnòstic dels quals consideren que no es pot fer per telèfon. A l'interior hi ha un passadís amb una línia vermella pintada a terra, i un altre amb una línia verda. "Vam dividir el CAP en dues zones: una de freda per als pacients convencionals i una altra de calenta per als malalts de coronavirus. Però avui ja considerem que tots els pacients són possibles covid-19 ", explica el doctor Bayona. Per tant, tots els pacients són ara a la zona vermella.

 

A la sala d'espera només es poden utilitzar alguns seients. A la resta hi ha cinta aïllant perquè els pacients mantinguin la distància de seguretat. Una infermera neteja constantment la zona amb aigua i lleixiu, i a la consulta la doctora atén tots els malalts parapetada en una granota de protecció, encara que vagin al CAP per una simple infecció d'orina i en teoria no tinguin el coronavirus. Tot això suposa un esforç extra, però totes les precaucions són poques. "No faríem bé la nostra feina si no prenguéssim totes les mesures de prevenció i si no estiguéssim al costat de la gent", conclou el doctor Bayona.