Laia Palau: “Quan passes la pilota, sou dos a passar-vos-ho bé”

Entrevista a la jugadora de l’Spar Citylift Girona

LAIAPALAU: “Quan passes la pilota, sou dos a passar-vos-ho bé” / DANI RÍOS

Acabes de guanyar la Lliga amb 39 anys.

Em sembla que no hi ha ningú a la Lliga de la meva edat, però això cada vegada passarà més, perquè l’evolució física tant de la dona com de l’home permetrà que allarguem al màxim la nostra vida esportiva.

D’on treus les ganes de continuar?

Soc molt competitiva, però sobretot m’agrada molt la feina que faig, el bàsquet. Em continua interessant fins i tot ara que ho he vist gairebé tot. Cada equip és diferent, cada temporada és diferent i aporta coses noves. Jo no soc la mateixa. Aquest any, per exemple, m’ha costat moltíssim. Cada any costa més, perquè al matí el cos et diu “Queda’t al llit”. Però m’agrada fer la feina ben feta i implicar-me en l’objectiu del club d’aquell any. Ara hem guanyat la Lliga i la gent em diu “Tu ja en tens moltes”, però és que porto vuit mesos treballant per guanyar-la cada dia, i la il·lusió és màxima.

¿No t’has trobat mai pensant: “Què hi faig aquí, passant la pilota a una jugadora que podria ser la meva filla?”

I tant! Cada vegada passa més. Però m’agrada, hi ha un intercanvi molt curiós entre elles i jo, un intercanvi de novetat. Entre les que hem compartit vestidor aquests dies, la majoria guanyaven la seva primera Lliga, i veus com ho celebren. És fantàstic acompanyar-les en les seves primeres vegades.

A tu et deien la Toni Kukoc perquè eres molt bona, però m’han explicat que fins que no et va començar a entrenar la Carme Lluveras no vas agafar mentalitat competitiva.

Va anar així. Hi ha una pel·lícula que es diu Whiplash, que va d’un professor de bateria que té els alumnes destrossats a còpia d’exigència. Doncs un dia li vaig dir a la Carme: “Tu ets aquell professor”. Perquè va ser ella la que em va ensenyar que el bàsquet havia de ser prioritari en la meva vida. Tenia 19 anys i en aquella època ningú no es podia plantejar que el bàsquet fos una professió. Just llavors va aparèixer la Carme. Va ser molt dur, però em va preparar per a tot el que m’ha vingut després, que m’ha semblat un camí de roses. Al final, aquest tipus d’entrenadors que t’exigeixen tant és el que apreciem les jugadores, perquè treuen el millor de tu quan penses que no et queda res més per donar. I quan t’instal·les en aquest nivell d’exigència és quan pots competir al màxim i excel·lir. No sempre jugues bé, però sempre jugues amb autoexigència, i és igual jugar contra el Viladecans que contra l’Ekaterinburg. I això ho vaig aprendre de la Carme.

Per què t’agrada el bàsquet?

Perquè és un esport d’equip. Jo no soc gaire forta, psicològicament. A mi m’agrada fer-ho amb la gent. Trobo que és molt més maco, que entre tots el trajecte es fa més planer que no pas tu sol allà amb les batalles internes, que n’hi ha moltes. Jo n’he tingut.

Quines?

El fracàs, la por del fracàs, abans d’una final, els tirs lliures... A vegades em pregunto què estic fent: fiques una pilota, s’acaba el partit i ja està. És una cosa molt efímera. O viure en un món de competició cada dia. Tot el que he fet, si no ho continuo fent bé, no serveix de res.

Al final de la teva carrera ja no t’equivocaràs gaire.

És que no vull equivocar-me mai. Ja fa molts anys que dubto de continuar al final de cada temporada i a més he anat dient que em retirava, perquè jo vull poder treballar al màxim.

Què diuen les estadístiques?

Jo passo.

No mires els números?

No. Passo i passo. Miro poc els números. No soc gens d’estadístiques. M’he especialitzat en passar la pilota, en fer jugar l’equip, que això és més complicat. El Xavi Hernández era el base d’aquell equip i ningú li va donar mai una Pilota d’Or, i això que ell era el que feia funcionar tot allò. Això és el que m’agrada fer. Jugo a bàsquet de la cistella cap avall. M’interessa més el ballet que hi ha allà dintre, que tothom estigui ben col·locat, perquè aleshores serà més fàcil ficar-la i hi haurem guanyat totes. En el fons, tots aquests anys m’he dedicat a passar la pilota. M’agrada molt jugar en equip i no sé si el meu bàsquet s’està quedant obsolet, però a l’NBA el bàsquet és més físic, i compta més l’un contra un que el cinc contra cinc. Jo prefereixo associar-me: quan passes la pilota sou dos a passar-vos-ho bé.

Tu deus ser d’esquerres, t’agrada fer-ho amb la gent.

Soc esquerrana [riu] i vaig estudiar educació social.

La vas acabar?

No. No t’ho hauria hagut de dir, però no vaig acabar perquè vaig començar a jugar a Europa i me’n vaig anar. Però m’interessa la construcció social. M’interessa que entre tots arreglem el que tenim entre mans.

El que passa a l’esport és que n’hi ha un que guanya i un que perd.

Aquest va ser el meu problema, perquè jo era molt hippy, allò de “l’important és participar”, fins que la Lluveras em va dir “no”. Ho vaig passar fatal. Ara soc mala perdedora, però continuo pensant que l’esport és molt ric en compartir i generar aliances. Però esclar, la meva professió és la competició. Una cosa és l’oci i una altra la feina.

El Pep Guardiola va dir una vegada que “l’estil es veu quan perds”. És a dir, si perds amb les teves idees.

És que les identitats són molt importants en els equips. Aquest any a Fontajau hem tingut una acollida espectacular del públic i hem perdut partits. I la gent ens aplaudia, jo al·lucinava. I mira que a Girona la gent és més tancada. Però s’hi ha bolcat molt. Vol dir que alguna cosa els arriba i ho estan reconeixent. Transmetre és el més important, tant si guanyes com si perds.

T’agrada determinar el joc.

Les regles generals les dicta l’entrenador, i dins les regles jo faig la meva interpretació: tocar tal com diu la partitura de l’entrenador o introduir-hi notes de jazz, per exemple. A mi el bàsquet m’agrada perquè és molt versàtil. I si tens un equip que és capaç de llegir sobre la marxa, es dona aquell moment meravellós que tens al cap una jugada, la comences i acaba passant, perquè totes són molt bones i perquè tens un llenguatge similar i l’equip ha treballat. Quan passa aquesta màgia, s’ha d’aprofitar. Per això segueixo jugant amb la selecció.

Has jugat a València, a França, a Polònia, a Txèquia, a Austràlia i ara a Girona. Curiosament, als EUA no.

No m’ha interessat mai la NBA. És una lliga d’estiu. Això significa jugar dos anys seguits. Si m’hagués gastat aleshores potser ara ja no estaria en actiu. A mi el bàsquet m’agrada molt, però necessito dir-me: “Laia, sigues una altra cosa”.

Quan mires enrere, què vas aprendre a cada lloc?

Milions de coses. A València vaig aprendre a guanyar. Ara ho penso, després de tot el recorregut, i al Ros Casares vaig jugar amb les millors del món. I ningú ens feia ni cas. Quan es va desfer l’equip vaig anar a Polònia, perquè era el maig, no tenia equip i totes les plantilles de l’Eurolliga estaven tancades. Vaig anar a parar en una zona minera on ningú voldria viure i vam anar a la final four i vam guanyar la lliga. D’allà, vaig agafar la maleta i vaig anar a Praga. Quatre anys meravellosos en una ciutat fantàstica. Allà vaig pensar que ja no volia jugar a aquell nivell, i me’n vaig anar a Austràlia perquè em van prometre que la lliga era menor. Però de cap manera. A Austràlia han sabut agafar coses bones dels EUA i d’Europa, estan allà perduts i molt tranquils. Vaig estar entrenant-me com una posseïda. Vaig acabar la lliga i vaig marxar a França. L’any passat va ser una bogeria, vaig fer meitat allà i meitat aquí. Per això he anat a parar a Girona.

I què has fet durant tots aquests anys, a part de jugar a bàsquet?

La pregunta! Admeto que hauria pogut aprofitar-ho més. El problema és que fora del bàsquet no soc disciplinada. Aquest any em vaig apuntar a la UOC, a fer coaching. Després, arribo a casa i faig altres coses. Em sap una mica de greu, i a la meva mare, que ha sigut profe tota la vida, també li sap molt de greu que no hagi acabat d’estudiar. No sé què faré, encara. Hi ha una part de mi que diu “Plega i desapareix”, però després també penso: “Saps moltes coses de bàsquet”, i m’agrada molt ensenyar.

Entrenadora.

O gestora. Estar vinculada al món del bàsquet. No he sabut ni treure’m el títol d’entrenadora. Però l’any que ve sí, t’ho prometo aquí.

I el rellotge biològic reproductiu com el porteu, les esportistes professionals?

Quan vaig començar, als 30-31 anys plegaven i es posaven a formar famílies. Ara les dones cada vegada són mares més grans. En el meu cas, no ho he volgut mai gaire. Penso que hi ha moltes criatures al món, i que hi ha moltes maneres de donar coses a la gent. Ja trobaré la manera si és això el que vull. També tinc companyes que han tingut la criatura i han continuat jugant. També has de tenir una parella que estigui disposada a compartir-ho, perquè no tens ni caps de setmana.

Què et sembla l’èxit del futbol femení?

Tot passa pel futbol i fa una mica de ràbia, perquè fa molt de temps que el bàsquet femení és aquí. I ara, com que és el futbol, sembla que els mitjans troben un espai a la pàgina més fàcilment. Ara bé, me n’alegro, socialment és un moment molt important per a la dona, i l’esport és una gran porta, perquè calen referents, i els referents de l’esport femení són un tipus de dona que fins i tot als homes us ha d’agradar. Són dones independents, fortes, que s’associen, i és important que les nenes creixin amb aquest referent. La gent no sap que ara hi ha dones que ens guanyem la vida fent esport.

No tot deu ser tan cooperatiu.

Amb dotze ties en un vestidor també hi ha conflictes. Els esportistes tenim un ego bastant potent, si no no podríem fer el que fem. Amb els homes, si de cas, el problema que hi ha hagut és el paternalisme: “ Las niñas ”. Jo faig la meva feina i treballo igual que el Pau Gasol.

Et veus entrant en política?

Prefereixo transcendir i generar uns canvis a prop meu, que són coses que jo veuré. Perquè la política a vegades es queda molt allà, i el joc de poders no sé si acaba al poble. Ni tan sols si els polítics tenen el poder per decidir. I jo m’estimo més posar el totxo.

Més continguts de