Les lluites per l’habitatge: una dècada forçant l’agenda política

BarcelonaEra el maig del 2007, la bombolla de l’habitatge encara no havia esclatat, els preus dels pisos estaven pels núvols i Barcelona estava en campanya electoral per les municipals. En aquest context, el moviment social per un habitatge digne V de Vivienda va decidir fer-se veure per posar el dret a l’habitatge al centre del debat polític. I ho van aconseguir.

Vestida amb unes malles i una capa grogues i un mallot i un antifaç negres, l’aleshores activista Ada Colau va irrompre en el míting de la candidata d’ICV, Imma Mayol. Anava disfressada de “l’heroïna Supervivienda”. “Supervivienda som tots i totes i apareixerem on es faci un ús electoralista de l’habitatge!”, cridava una encara desconeguda Colau. Aquesta és, segurament, la primera imatge del moviment que va quedar gravada en l’imaginari col·lectiu. El 2015, a més, quan Colau es va presentar a l’alcaldia de Barcelona, tots els mitjans van rescatar el vídeo, que ja té més de 55.000 visites només a YouTube.

Des d’aleshores fins ara, el moviment social a favor d’un habitatge digne ha generat desenes d’organitzacions diferents només a Catalunya i s’ha adaptat ràpidament a un escenari canviant. Per a Jordi Mir, professor i membre del Centre d’Estudis de Moviments Socials de la UPF, el de l’habitatge és segurament “el moviment social més important de l’última dècada”. “El que els fa especialment rellevants és que han tingut la capacitat de portar a debat públic assumptes que altres agents socials no estaven incorporant. S’han convertit en una veu més: abans només sentíem el que deien promotors, constructors o polítics”, assenyala Mir. “A més, és un moviment social molt divers que s’ha sabut transformar molt més de pressa que la resta”, continua.

Així, el moviment creix i canvia al mateix ritme que ho fa la problemàtica de l’habitatge. La prova és que aquest cap de setmana més de 560 persones d’una setantena d’organitzacions diferents es reuneixen en el que és el I Congrés d’Habitatge de Catalunya, a la Fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, a Barcelona. L’objectiu? Sumar, unir forces i repensar-se. És el mateix que li va tocar fer a V de Vivienda fa una dècada.

Evolucionar arran de la crisi

L’esclat de la bombolla el 2007 no va permetre que l’heroïna Supervivienda tingués gaire recorregut. Així, els mateixos joves que hi havia darrere de l’antifaç negre, amb Colau al capdavant, es van reconvertir en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH. En aquell moment, el banc Lehman Brothers ja havia fet fallida, tothom parlava de les hipoteques subprime i els tipus d’interès s’havien enfilat tant que les quotes mensuals d’aquests préstecs es van disparar, cosa que va ofegar les economies familiars. La PAH va deixar enrere les accions més histriòniques i es va nodrir de voluntaris experts en lleis, advocats, psicòlegs i economistes que van fer de pedagogs a tots els afectats que demanaven assessorament per enfrontar-se a la banca, des de famílies vulnerables fins a la classe mitjana que es veia afectada per la bombolla.

El 2010 van aconseguir el primer èxit col·lectiu del moviment: aturar el primer desnonament, el del Lluís, a Tarragona. Va ser el primer de molts. Després van venir la dació en pagament i la llei 24/2015, de l’habitatge a Catalunya. “La importància de la PAH ha sigut cabdal”, admet Mir, que explica que “quan van començar a tenir èxit, altres moviments s’hi emmirallaven”. “Recordo reunions del moviment obrer en què es plantejaven: «Si ells aturen desnonaments, nosaltres per què no estem aturant els acomiadaments?»”, relata Mir, que considera que “no és estrany” que Colau, com a líder del moviment, acabés en política.

La lluita pels lloguers despunta

Lluny d’aturar-se, l’evolució de la crisi va empènyer aquest moviment a seguir reinventant-se. “A partir del 2012, el govern espanyol del PP va posar les bases perquè l’especulació es traslladés del mercat hipotecari al del lloguer”, explica el portaveu del Sindicat de Llogaters, Jaime Palomera. Els fons d’inversió i els bancs es van quedar amb bona part dels actius tòxics de la crisi -els pisos-, i la llei d’arrendaments urbans va rebaixar de 5 a 3 anys els contractes de lloguer. “Això va fer que expulsar-te del pis i encarir els preus fos encara més fàcil”, assenyala Palomera.

“En aquest moment hi havia un grup d’entitats molt actives, com l’Observatori Desc, La Hidra, l’Asssemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) o la Federació d’Associacions de Veïns (FAVB), que es dedicaven a la recerca i l’anàlisi social i que van detectar que calia crear un sindicat centrat en la qüestió dels lloguers, com ja passava a la resta d’Europa”, explica Palomera. Així és com neix oficialment, el maig del 2017, el Sindicat de Llogaters. “Com és que no n’hi havia cap abans? La meva hipòtesi és que la societat espanyola tenia molt arrelada la idea que si no eres propietari eres un fracassat”, reflexiona Palomera. “Com podia ser, si no, que al barri més empobrit de Barcelona, Ciutat Meridiana, el 90% dels veïns fossin propietaris?”, se sorprèn.

Així, si bé la PAH havia aconseguit desmuntar l’estafa hipotecària, mobilitzar la societat i aconseguir canvis del marc legal establert, el Sindicat de Llogaters es va proposar centrar el debat en els lloguers i completar l'esmena a la totalitat del sistema d’habitatge actual. “Desafiem directament bancs i promotores perquè intentem que la gent no s’hipotequi tant per poder viure. Volem que viure de lloguer també pugui ser sinònim d’estabilitat i futur”, sentencia Palomera.

Amb aquesta mateixa idea, de manera simultània, a Barcelona, on els lloguers han pujat més d’un 35% els últims cinc anys, aquest model es reprodueix als barris. Entre el 2017 i el 2019 apareixen una trentena de sindicats i grups d’habitatge diferents que, a petita escala, es dediquen a aturar desnonaments i defensar els drets dels veïns. Ja no es tracta només de les famílies més vulnerables, sinó també de la classe mitjana. “Tenim afiliats amb sous mitjans i que paguen fins a 1.500 euros de lloguer que també pateixen abusos arreu de Catalunya”, concreta Palomera.

Darrere de tots aquests grups hi ha, majoritàriament, joves amb estudis superiors que, tal com ells mateixos defineixen, s’han convertit en adults amb la crisi. “La lluita per un habitatge digne també posa sobre la taula la lluita de classes i la redistribució de la riquesa”, apunten membres del Sindicat d’Habitatge de la Barceloneta, un dels últims que s’han creat a la capital catalana.

En aquesta dècada, doncs, el moviment social per l’habitatge ha passat de boicotejar actes a negociar directament amb les cúpules dels grans fons d’inversió internacional, de les disfresses a promoure lleis i forçar acords, i dels antifaços a l’alcaldia de Barcelona. Ara, amb el I Congrés d’Habitatge, tornen a repensar-se emmirallant-se en l’autoorganització de la lluita obrera de principis de segle i amb l’objectiu de consolidar-se com un agent social imprescindible en les negociacions.