Un home diu haver guanyat el segon premi en directe

MadridDe la mateixa manera que als partits de futbol els seguidors comencen a marxar quan veuen que el seu equip no juga bé, després de conèixer la Grossa molts comencen a marxar. Entre els que es queden creix la resignació. Es guarden els números a la butxaca i segueixen mirant fixament com els números donen voltes. Això sí, els estrafolaris segueixen omplint els programes televisius. No es cansen mai de respondre a les preguntes.

En directe

Els nens de Sant Ildefonso canten el segon premi. Molts s'aixequen i la immensa majoria dels presents al Palau de Congressos de Madrid confirmen que no els ha tocat. Però, de cop, un home situat al mig de la sala s'aixeca i comença a felicitar tothom. De seguida desenes de micros i càmeres l'envolten. L'home està eufòric. Els nens cantors veuen que han perdut el protagonisme, i també fan un cop d'ull a l'atabalament general. Mentrestant, una dona vestida de flor que estada essent entrevistada molt a prop el mira de reüll, i amb la cara demostra entre enveja i menyspreu.

Els nens canten un nou premi, un altre cinquè. Els pocs que quedaven asseguts també s'aixequen perquè no aconseguien veure de quin premi es tractava. Tots revisen els seus números. Veuen que els premis van sortint i que no els ha tocat. Peus i cames no paren de picar a terra evidenciant nerviosisme. L'home amb el segon premi, fart dels micros, s'escapa. Vol sortir fora de l'edifici. Telefona per expressar la seva alegria. Alguns micros el segueixen.

Tensió

Aplaudiments, tensió, micros, nerviosisme. Hi ha emoció continguda esperant la grossa o algun dels premis més grossos. Quan els nens acaben de cantar cada sèrie el públic aplaudeix, cada vegada amb menys força. Callen, miren els nens, repassen els números que han comprat. I confirmen que no els ha tocat. Potser ara diran el meu número, deuen pensar. Per això no parlen gaire, prefereixen estar a punt per saltar d'alegria. Si els truquen pengen de seguida.

Per la televisió es veu el mateix espectacle que anys anteirors, però l'escenari d'enguany no té els mobles de fa seixanta anys, la pols acumulada, l'espai inadequat i els mitjans tècnics anacrònics. A les portes de l'edifici, però, l'ambient ha estat semblant al d'anys anteriors. Els tradicionals toreros, amples vestits de lluentons, gorros vermells i inverosímils plàtans, per exemple, esperaven ansiosos l'obertura de les portes de les vuit del matí. Els primers de la cua feia dotze hores que esperàven.

Quan es començen a preparar els que fan cua? Una setmana, dues? Dues noies d'Àvila fa cinc mesos que treballen per enllestir el seu vestit. Està fet exclusivament de números de loteria d'un home del seu poble que en col·leccionava, però se n'ha cansat i els hi ha donat. El seu vestit està ple d'història, entre els números que porten n'hi ha des de l'any 1970. Fa hores que parlen amb dues altres noies de Palència que s'han aixecat a les cinc del matí i fins ara sempre havien vist el sorteig per la televisió.

Lluentons

Els nens del Col·legi de San Ildefonso, tutelat per la Comunitat de Madrid, han arribat apartant-se les lleganyes dels ulls a les vuit i cinc minuts, i han rebut un fort aplaudiment i un mar de flashos dels qui feien cua, a qui no els ha molestat gens que se'ls colessin. Al cap d'uns minuts una desena de sindicalistes de CGT mostraven una gran pancarta en contra de la privatització de la loteria i començaven a cridar que "privatitzar és igual que robar".

No tots els estrafolaris de primera hora són iguals. En Javier, que ve expressament des de València, porta 21 anys presenciant el sorteig. Enguany ha arribat a les sis del matí per agafar un bon lloc. Reconeix que la seva presència no serveix perquè li toqui, ja que no li ha tocat mai, però confia que aquest any tingui més sort i que la grossa acabi en sis. Ben a prop hi havia la Maria, d'Alcalá de Henares. Ella ha comprat 15 números i el seu pare, 45. "És igual que no toqui", anava dient.

En Víctor és d'Astúries, però aquest any ha començat a anar a la universitat a Madrid. Des del mes d'octubre que al col·legi major on viu van decidir assistir al sorteig. És la seva primera vegada. Però pateix. Porta la carpeta sota el braç i diu que haurà de marxar aviat per anar a classe i a una reunió. Està neguitós, a punt d'entrar i buscar un bon lloc per l'estona que s'hi pugui quedar. Un home surt de la cua i intenta acabar els talonaris de números del Círculo Extremeño que li queden. No li fan gaire cas.

La Judith es presenta com la soriana. És el tercer any que ve i diu que "a la tercera va a la vençuda". Els altres anys s'havia disfressat, però aquest any només porta un gorro. Pensa que si passa desapercebuda tindrà més possibilitats de guanyar.