Descobreixen una megaterra, el Godzilla dels planetes

Batejada amb el nom de Kepler-10c, la megaterra, que gira al voltant d'una estrella similar al Sol, es troba a uns 560 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Draco

Astrònoms de l' Institut Harvard-Smithsonian han descobert un nou tipus de planeta: un món rocós que pesa 17 vegades més que la Terra i al qual han batejat amb el nom de 'megaterra'. Fins ara els astrònoms consideraven que un planeta de dimensions grans necessitava una quantitat d'hidrogen tan gran per formar-se que necessàriament es convertia en un gegant de gas. Aquest és el cas de Júpiter. Avui, els científics saben que estaven equivocats: un planeta pot ser sòlid encara que les seves dimensions siguin gegantines. Les megaterres no només són possibles: existeixen.

La descoberta ha suposat un daltabaix per als científics, que veuen com les antigues teories han quedat desmuntades. "Ens hem quedat molt sorpresos en adonar-nos del que hem trobat", ha indicat l'autor principal del treball, Xavier Dumusque. "És el Godzilla dels planetes. Però a diferència del monstre de la pel·lícula, Kepler-10c —el nom amb què han batejat el planeta— té implicacions positives per a la vida", ha afegit. La megaterra gira al voltant una estrella similar al Sol un cop cada 45 dies. Es troba a uns 560 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Draco.

Kepler-10c va ser descobert originalment per la nau espacial Kepler, la sonda de la NASA que busca planetes fora del Sistema Solar. La sonda permet als astrònoms calcular la grandària física del planeta, el seu diàmetre, però no pot determinar si un planeta és rocós o gasós.

Kepler-10c té un diàmetre d'uns 29.000 kilòmetres, 2,3 vegades més gran que la Terra. Inicialment els astrònoms van creure que es tractava d'una mena de Neptú, un planeta que, tot i tenir una carcassa grossa, és gasós. La utilització del telescopi Galileu, ubicat a les illes Canàries, va permetre arribar a la conclusió que el planeta pesa 17 vegades més que la Terra. Això implica que Kepler-10c ha de tenir, necessàriament, una composició densa de roques i altres sòlids.

Un cas únic?

Un planeta gegant, una megaterra, sòlida. Els científics s'enfronten a un món ignot, a una possibilitat que fins ara ni es contemplava. La qüestió és, ara, saber si el de Kepler-10c és un cas únic i, per tant, no tira per terra la teoria que els grans cossos del cel només poden ser gasosos. Amb tot, alguns científics consideren que, analitzant les dades, es pot concloure que Kepler-10c no és l'excepció que confirma la norma: el planeta no està sol, n'hi ha més, de megaterres.

Reescriure la història de l'Univers

Però Kepler-10c no només ha fet replantejar-se la teoria del caràcter gasós dels grans planetes, sinó que també té importants implicacions per a la història de l'Univers i les possibilitats que hi hagi vida més enllà de la Terra. Kepler-10c té uns 11.000 milions anys, és a dir, es va formar uns 3.000 milions d'anys després del Big Bang. En aquell moment, l'Univers contenia només hidrogen i heli. Els elements més pesants, com el silici i el ferro, necessaris per a la formació de planetes rocosos, no van aparèixer fins que les primeres generacions d'estrelles van explotar, dispersant per l'espai ingredients que acabarien sent crucials per a la formació no només dels planetes sinó també de posteriors generacions d'estrelles.

Aquest procés va ser extraordinàriament lent: milers de milions d'anys. Però Kepler-10c introdueix elements nous a l'hora d'entendre com es va formar l'Univers. La seva existència demostra que l'Univers va ser capaç de formar roques enormes fins i tot durant el temps en què els elements pesants eren escassos. "Estudiant Kepler-10c hem descobert que els planetes rocosos es podrien haver format molt abans del que ens pensàvem. I si es van poden formar les roques, també es va poder formar la vida", ha apuntat l'autor.

Fins ara els astrònoms a la recerca de planetes similars a la Terra descartaven les estrelles velles. Ja no ho faran. I si les estrelles velles també poden albergar terres rocoses, les possibilitats de localitzar mons potencialment habitables es disparen.

Més continguts de